Arc Atlàntic Humanista admira l’esperit i valentia del poble cubà que contrasta amb l’acritud i tarannà de qui, per interessos econòmics inconfessos, critiquen el règim cubà sense la menor sensibilitat davant l’actitud inhumana de qui bloquegen la Illa i ofeguen el desenvolupament vital de les persones d’aquest noble poble.
Estic avergonyit de l’actitud d’EEUU tant en relació a Cuba com en relació a L’Iraq, així com estic avergonyit de les declaracions d’alguns membres del Partit Popular d’Espanya que han arribat a expressar el desig de la desaparició física del Comandant (no desitjo la desaparició física de ningú excepte la d’aquells que la desitgen d’algú). La seva excusa: Que Cuba no és una Democràcia. Les seves contradiccions: a) En Veneçuela van reconèixer el nou president sorgit de donar un Cop d’Estat (que sempre és un acte dictatorial) contra una Democràcia. b) Una Democràcia, que presumeix de ser la major del món, és responsable de més de 100.000 morts innocents (la majoria nens i dones) en dos anys a L’Iraq, així com tortures i vexacions que innobleixen a la Nació de qui les realitza (en aquests casos, els crítics durs contra el règim cubà no fan sinó minimitzar-los, xiular i mirar per cap a un altre costat). No oblidem que la "Dictadura Cubana" és una dictadura social que procura la justícia social i distributiva i que va néixer al vèncer a una dictadura capitalista injusta i antipopular (la de Batista, que es va refugiar, i ser recolzat a/per l’Espanya del General Franco), així com que "les democràcies" no són bones “en si mateixes” pel sol fet de ser democràcies. Una democràcia que no respecta els drets humans, ni la legalitat internacional i que ocasiona morts innocents, bloqueigs, invasions, espolis,… és molt pitjor que una dictadura ignominiosa ja que en el segon cas l’etiqueta negativa és exclusiva del dictador i del seu grup del seu entorn, mentre que una democràcia ignominiosa arrossega i atribueix a la majoria del seu poble (a la majoria de les seves persones, que ha votat i donat suport al seu poder legislatiu i executiu) a aquesta ignomínia. Per altra banda el nostre aznarisme democràtic va confondre "democràcia" (poder de la voluntat del poble) amb "eleccions" ("atès que he guanyat tinc un taló en blanc per a, en quatre anys, fer el que vulgui, encara que sigui en contra de la voluntat de qui m’han votat. Posteriorment utilitzaré la propaganda per a convèncer-los de que el que he fet els hi interessa").
Pens que Cuba, la Cuba política i estimada, deu organitzar, des del propi sistema polític, una transició política (no per a quan Fidel Castro no hi sigui, sinó en la qual ell pot ser un agent destacat) cap a formes de major participació popular en la presa de decisions, a més de la de per aclamació; això sí, sense renunciar ni perdre cap dels assoliments socials conquistats per la Revolució. Una transició política en la que la Transició Espanyola pot ser un model: Record la renúncia i, sobretot, la solidaritat de les persones que havien estat a cadascuna de les dues ribes (cansats d’estar forçadament enfrontats volíem estar ja abraçats): Record l’encaixada i el somriure afectuós de Santiago Carrillo amb Adolfo Suárez (els principals de cada riba) i d’ambdós amb el Rei (es va voler que representés les dues ribes). I m’indigna que la dreta aznarista, exclusivament per supèrbia i avarícia, posi en perill aquest patrimoni del poble espanyol que tant ens va costar, a tots els espanyols, conquerir, crispant i polaritzant (amb discursos demencials i dements, corejats pels seus "súbdits") la vida social espanyola.
Enfront del vostre fort i desesperat: "Pàtria o mort!" jo us dic, fort i esperançat: "Pàtria i vida, noble poble cubà!"
Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg Social
Palma de Mallorca, 7 de desembre de 2004.
Aquesta és una resposta al discurs de Castro de 5 de desembre de 2004:
"El pueblo de Cuba dijo hace rato ¡Patria o Muerte!"
http://www.diariogratis.com/post/96/15352
[@more@]
