Humiliats i ofesos
Javier Cercas
El País Setmanal. 02-01-2005.
Traduit del castellà per Internostrum
El més sorprenent de la publicació dels resultats del famós Informe PISA és la sorpresa que han causat. Déu meu, però què esperàvem? El miracle de Fátima? El de la multiplicació dels pans i els peixos? Com recordaran, el PISA (Programa Internacional d’Avaluació d’Estudiantes, en les seves sigles angleses) és un informe que, mitjançant 275.000 proves directes realitzades a estudiantes en els seus propis centres, compara els resultats educatius dels països de l’OCDE. Els resultats de l’informe són concloents: els estudiants espanyols d’ensenyament secundari es troben a la cua dels estudiants de l’OCDE en matèries lectives tan essencials com lectura, matemàtiques i ciència. La notícia va saltar fa unes setmanes ales primeres pàgines dels periòdics, i durant dos o tres dies no es va parlar d’altra cosa en tertúlies radiofòniques, articles i sobretaules familiars; la preocupació semblava real, i tal vegada ho era, però no massa, i la prova és que quan llegeixin aquest article gairebé ningú s’acordarà d’ella. Però va estar bé mentre va durar, perquè es va discutir de tot o de gairebé tot i es va responsabilitzar amb raó de la catàstrofe a tot el món o a gairebé tot el món (els estudiants, els professors, els pares, l’Administració); no obstant això, va haver un aspecte cabdal que, al meu entendre, no es va subratllar prou, potser per massa obvi.
Em refereixo a l’ínfima estima que aquest país sent pels mestres o professors. Sí, ja sé que tots ens omplim la boca parlant de la importància de l’educació, però la veritat és que si a un dels nostres fills se li ocorre dir que de major vol ser mestre, ho mirem amb la mateixa cara de compassió que si digués que s’ha fet seguidora del Gramanet o del Trujillo; cal ser idiota, vam pensar: podent ser del Barça o del Madrid, per quin conformar-se amb menys? "Passaràs més fam que un mestre d’escola", diu una dita sinistra, i amb això està dit gairebé tot. Què és, salvo per a quatre infeliços, un professor de secundària o un mestre? És un mangante que treballa menys hores que ningú, que té més vacances que ningú i que cobra un sou desproporcionat per ensenyar als nostres fills a fer “monigotes” amb plastilina. La realitat, per descomptat, és exactament la contrària: un bon mestre treballa més hores que ningú -perquè en realitat mai deixa de treballar-, té menys vacances que ningú -perquè en realitat mai està de vacances- i cobra sous de fam, i per això preferim que els nostres fills siguin del Barça. D’altra banda, és evident que no hi ha gens més difícil que ensenyar: qui ho va provar ho sap. Ensenyar no és saber; ensenyar és saber dues vegades. Una vegada li vaig escoltar dir a Jorge Wagensberg que qui no és capaç d’ensenyar els fonaments de la teoria de la relativitat en cinquanta minuts a una classe de xavals de 15 anys és que no se sap la teoria de la relativitat. i qui diu la teoria de la relativitat diu la Revolució Francesa o el Quixot, i ja em contaran vostès qui és capaç d’escometre amb èxit en aquest país -a part de Wagensberg, de Josep Fontana o de Francisco Rico- semblant empresa.
Però el problema és que el problema no és d’avui: no és de Zapatero, ni d’Aznar, ni de González, ni de Suárez, ni tan sols del franquisme, encara que la Segona República va fer tot el possible per a solucionar-lo i el franquisme per a deixar-lo com estava abans de la Segona República, o pitjor. El problema és gairebé el veritable problema d’Espanya. Déu meu, quina vergonya: m’estic posant regeneracionista. Esperin un moment, que vaig a la meva biblioteca. Aquí està: el llibre, de Luis Gil Fernández, es titula Panorama social de l’humanisme espanyol (1500-1800) i conté un examen exhaustiu de la implantació en el nostre país de l’humanisme, és a dir, dels studia humanitatis, és a dir, de l’estudi i l’ensenyament del grec i el llatí com instruments d’assimilació dels elements enriquidors de la naturalesa humana existents en el llegat escrit en ambdues llengües. Doncs bé, la conclusió de Gil Fernández és més malenconiosa que ell Informe TREPITJA: en la història de l’humanisme espanyol "tot és recurrent: el menyspreu social, les retribucions miserables, la penúria de mitjans bibliogràfics, la ineficàcia dels mètodes pedagògics. Tal com si en tres segles gens hagués canviat". Ni en tres segles ni en cinc, podríem afegir. Ni en els estudis humanístics ni en gairebé gens que pertoqui a l’educació, podríem afegir. Així que aquí tenim als professors de secundària, des de sempre pobres de solemnitat, humiliats i ofesos, preses d’una depressió crònica. I aquest és potser problema de fons: el pessimisme històric dels mestres. Perquè, com ha escrit Savater, l’ensenyament pressuposa l’optimisme tal com la natació exigeix un mitjà líquid per a exercitar-se; la raó és que "educar és creure en la perfectibilitat humana, en la capacitat innata d’aprendre i en el desig de saber que l’anima, que els homes podem millorar-nos uns a uns altres per mitjà del coneixement". Dita a la brava: o vam dignificar entre tots als mestres i els insuflem una dosi monumental d’optimisme, o ens anem tots al carajo.
[@more@]
