Anit va ser apoteòsic.
Adolfo Pérez Esquivel va parlar, en un restaurant menat per la gent de la Comunitat d´Abai, els que estant fent recuperació d´alcoholisme i droagues i ja es troben a punt d´inicar un treball que els augmenti l´auto estima, és a dir, que siguin capaços de treballar i contactar amb la gent, impossible en els primers oments, quan per a ells tot és negre. Sopar excel.lent, a l´altura de les circumstàncies, per a 150 personaes de tota mena, edats, procedències. P. Esquivel va dir que hi ha una profecía, una história india, que diu que els mals que la Humanitat està patint per la destrucció de rius, d´ocells, floresta, guerres, mort, exclusió, arribaràn a fi i vindran els guerrers de l’arc iris que equival a dir els guerrers de la vida, que no porten armes sinó que tenen cor, pensament, sentiment, ànsies de recuperar l´harmonia, reestablir la justícia, la veritat, els drets, l´equilibri d´aquest nostre mon trencat.
Els guerrers ensenyaran, pensaran, despertaran els nostres interiors. Perquè nosaltres, els homes, veiem moltes coses però no mirem. Hem d´aprendre a mirar. Insistia en recuperar pels nostres pobles i comunitats, els consells d´ancians, son ells els que guarden i preserven la memòria, la sabiduria, l´enteniment, no per quedar-se en el passat sinó per tal de que, mitjançant el passat construir la vida, la que generarà un futur, que no serà altre que el que avui nosaltres sembrem. Va dir que la Pau no es regala, és la conquista de cada persona.
Avui divendres matí, la Comunitat d´Abai ens ha fet una celebració per despedir la família P. Esquivel i a mi -em feia vergonya de sentir tot el què he sentit. M´he trobat davant d´una gent que estima de veritat, nosaltres, anem pel mon amb les mans buides-. Tots els membres, meninos, educadors, homes en recuperació ens han dedicat paraules d´agraiment per haver compartit aquests dies amb ells, homes del carrer amb problemes, amb ganes però de retrobar la vida, la família. Cants, pregàries mans unides.
Tot molt emotiu. Què fa el nostre mon per ajudar-los em demano?
Fins aviat, Pau i Be
Montserrat Ponsa
divendres, 4 de febrer de 2005
[@more@]
En llegir i rellegir tot quant ens escrius, Montse, entren ganes d’apuntar-se a l’exèrcit d’aquesta gent ‘guerrera de la vida’. La gent que, com dius, que no porten armes sinó que tenen cor, pensament, sentiment, ànsies de recuperar l´harmonia, reestablir la justícia, la veritat, els drets, l´equilibri d´aquest nostre mon trencat..». Ganes de dur-ne la guerra – i totes les batalles que facin falta -, sobretot aquí, al nostre món mediterrani i europeu.
La veritat és que et vénen ganes de fer un canvi de vida, de deixar-ho tot i anar-te’n a viure en aquella harmonia i equilibri que dona la terra, poder escoltar el ven, mirar les estrelles i, alhora, parlar i procurar, amb aquelles persones que es troben en situacions adverses, per tal que trobin raó de ser a les seves vides, igual que fan la gent que amb ells conviuen, sigui a les comunitats de Meninos da rua, colpidores, i no diguem a les dels toxicòmans amb els seus problemes i raons -que t’expliquen-, per les quals van caure tan baix, i ho reconeixen. Crec que hauríem de tenir la valentia d’organitzar-nos aqui, amb els que tenim aprop i sovint no els veiem, o no els volem veure. Cordialment, Montserrat