Primer batalló, tercera companyia

Selecció, orientació, disbarat

De l’Oficina de Selecció al caòtic disbarat popular, passant per l’orientació

Orientador: Antoni Ramis Caldentey

2 Primer batalló, tercera companyia

Què ha passat? Quan he vingut a l’ordinador a redactar el segon capítol, el contingut d’aquest títol estava ocupat pel text d’altre títol totalment aliè a aquest tema. Un nou “bitel” (corrupció informàtica telemàtica de Jaume Mates, president dels Illes Balears i paradigma de l’especulació del sòl, que direccionaba els missatges dels rivals polítics a l’ordinador del seu secretari, per a utilitzar aquesta informació en el seu benefici i en perjudici dels rivals), que a les ordres del matisme ciàtic, entra en el teu ordinador i et desbarata tot allò que li molesta? (la veritat és que aquesta web, “conjunt d’informacions i comunicacions d’orientació educativa” ha “desaparegut” dels enllaços de les Conselleries d’Educació, Treball i Benestar Social –ara Presidència- La veritat és que en aquesta “societat malalta d’immoralitat (corrupció)” els immorals pocavergonyes no només cometen les més greus presses, sinó que les legislen i legalitzen i la resta de la humanitat, els subjectes pacients, en la gran majoria, estam anestesiats, rebem aquestes agressions amb cara de beneits i amb una certa satisfacció: “estaba en mi casita, tra lara larita. Cómo están ustedes!!!?. Bieeeeeeeeen!!!”, uns altres, espavilats, “s’apunten” a l’equip dels immorals corruptes especuladors per a participar també del pastís de l’explotació en lloc d’estar en la riba pacient; i la veritat és que estam en una situació d’immoralitat pitjor i més greu que la qual va ocasionar la revolució francesa o la revolució bolchevique. És temps ja de tallar caps polítics (fer una “llei d’ètica política” per la qual qualsevol acte d’immoralitat social, legal o il·legal, suposi l’expulsió de qualsevol càrrec polític i de qualsevol possibilitat de rebre qualsevol encàrrec pagat amb diners de l’Administració o de societat que treballa per a qualsevol Administració, així com fer pagar les despeses desmesurades balafiats al partit o partits polítics que pertanyen els governs o Parlaments que els ocasionen -El PP del Govern de Palma i de Illes Balears i UM del Govern de Mallorca, o el PP del Govern de la Comunitat de Madrid, gasten milers de milions d’euros del pecuni públic en obres, moltes vegades especulants, totalment innecessàries i gairebé sempre antiecológiques, obres que haurien d’haurien de pagar amb diners propis o del seu propi partit i no amb el dels contribuents, en aquest cas serien molt més moderats, molt més racionals i farien només obres necessàries que resultessin béns públics necessaris-).

¿A què és fàcil? Quina fitxa manca a cada un dels dos casos? Contesta, si vols en els comentaris.

Però anem al capítol. Estàvem en Foia Freda de la Llacuna, de Tenerife, estàvem fent el test d’intel·ligència “general, sense contaminació lingüística o verbal” D48. En aquest test es presenten un conjunt de sèries de fitxes de dòmino en les quals l’última fitxa està en blanc. Seguint la seqüència lògica de les anteriors, l’examinand, ha d’anotar els nombres que, en les dues zones, han de figurar en l’última fitxa en blanc. Vaig acabar aquesta prova i, juntament amb els altres reclutes (menys que soldats, aspirants a soldats), vaig quedar esperant assegut a la taula del menjador. Al cap d’un temps va arribar el meu recuperat amic Jordi Vadell: “Toni, t’has equivocat en una pregunta, però serà suficient perquè treballis en ‘l’Oficina de Selecció’”. Feia uns anys que ja havia fet aquest test en l’Escola de Formació del Professorat. Ens ho havia aplicat el que després seria gran amic meu Don Melsior Rosselló, amb major èxit, per part meva, que en aquesta ocasió. En l’anterior, don Melsior, comentant els resultats, ens havia dit: “Senyor Ramis, vè. és qui ha tret millor puntuació, ha contestat totes les preguntes bé, encara que el Sr. Barceló obté millor resultat global per tenir tres anys menys que vd”. Ara, Jordi, m’acompanyava a una taula del mateix menjador del CIR, més apartada en la qual ja havia altres soldats veterans i a la qual van arribar també altres reclutes com jo. Allà ens van donar un munt de fulles de resposta i una plantilla perquè anéssim puntuant els encerts i errors que havia comès cadascun dels autors d’aquella prova. Així, d’aquesta manera, ja havia, juntament amb els altres reclutes convidats a aquella taula, entrat a formar part del personal militar de l’Oficina “de Selecció” (un capità, un brigada, un cap, diversos soldats i, ara, alguns reclutes).

.

Després d’aquest acte, no sé si els resultats van influir o no, ens van assignar a una de les tres companyies de cadascun dels tres batallons (que bonic nom, “companyia”, i que belicoso nom, “batalló”) del campament militar d’instrucció de reclutes. Jo vaig tenir la sort de ser assignat, juntament amb Antolín, a la tercera companyia del primer batalló, única companyia del conjunt de les 9, tres per batalló, que seguia constituït per un conjunt de velles tendes de campanya circulars (les altres 8 companyies feia poc que havien substituït les velles tendes de campanya per moderns barracots). Vaig tenir la sort, dic, perquè la vida m’ha demostrat en multitud d’ocasions, que hi ha molt millor ambient en les ubicacions més modestes que en les més suntuosas. I realment, així va anar. Estàvem en aquesta tenda un grup de reclutes, entre els quals Antolín i jo i altres catorze reclutes, la majoria d’ells catalans. Havia, en la tenda, vuit lliteres metàl·liques de dos llits cadascuna, total 16, totes elles ocupades, una d’elles compartida per Antolín i jo mateix com no podia ser d’altra manera. Una vegada assignada la tenda (la llitera era de lliure elecció) vam anar a l’economat del campament on un sergent grossíssim ens anava equipant: un petate en el qual ibamos ficant la resta d’objectes que ens anava donant: un vestit militar per a sortir “de bonic” (jaqueta i pantalons, cinturó de cuir negre amb sivella de latón groc. Les botes, camisa més beig i la gorra de plat es compartien tant amb el vestit de sortir com amb l’uniforme utilitzat en el CIR), uns pantalons de batalla, altra camisa de batalla més verda caqui fosca, un vestit de bany blau, dos parells de calçotets blancs, dos parells de mitjons, útils de condícia, una tovallola blanca, un parell d’esportives bamba de bàsquet i les esmentades gorra, camisa i botes altes negres de cuir. “Tu, a veure, tot de la grandària gran”, va dir el sergent gros als soldats que estaven en l’interior de l’economat buscant els lots que lliuraven al sergent que ens lliurava a nosaltres, en l’exterior, a la porta. Vestits, encara de paisà, amb l’enorme petate cilíndric de lona a coll, ens dirigim a la nostra tenda a uniformar-nos, per primera vegada, amb l’uniforme de recluta (igual que el dels soldats, però sense cap distintiu d’arma o cos en el coll de la camisa o de la jaqueta). Una vegada uniformats, en el meu cas amb bastant il·lusió (quantes creences teníem quan encara érem ingenus!) ens van cridar a formar en el lloc indicat de la companyia. Quin canvi en tan poc temps! En menys d’una hora tota la diversitat de milers de vestits de distintes peces, formes i colors havia desaparegut i havia donat pas a una uniformitat de milers de persones vestides exactament igual. La uniformitat s’oposa a la diversitat, imposa una igualtat d’uniforme únic (de vegades també de pensament únic) a la diversitat, llibertat, de formes de presentar-se i de pensar. Imagino que ens van passar llesta i que ens van donar instruccions cara al futur. No record molt d’aquesta formació, només que era la primera uniformació. Record, de la resta del dia, passejar amb Antolín pels espais oberts del campament, un recluta boig, o tan llest que es feia el boig, que quan veia un soldat, per a la meva era un coronel, o qualsevol altre militar de qualsevol graduació es dirigiria, pas veloç cap al seu front, se li parava a menys de vint centímetres, es quadrava, cridava: Ferms!!! i feia la salutació militar. Jo estava convençut que ho anaven a afusellar, condemnar-li a 20 anys de carcel militar, manar-lo a un hospital psiquiàtric, o llicenciar-lo per inútil total per al servei militar; recordo anar a la cantina amb Antolín i maravillar-me dels preus, un Wiski costava 25 pessetes (jo, fins a llavors, no havia pres mai cap per menys de 75 pessetes), el meu tabac, fa vint-i-cinc anys que ja no fumo, “Record”, costava 4,50 pts, i tenia el paquet blau i el filtre marró en lloc de costar 11 pts, que era el que em costava en Illes Balears, i tenir el paquet de color verd i el filtre blanc; grans converses en la tenda amb els altres companys, van començar a destacar tres catalans i un no català però que vivia, habitualment, a Catalunya, el primer, Ferran Riera, alt, encara que no tant com jo, i fort, possiblement més que jo, i segur, molt més valent i decidit, amb un pèl i un bigoti negres com el carbó, parlava, i argumentava, amb gran decisió, ulls furiosos, que ell estava allà per la força, però que no creia en no-res de banderes, exèrcits i “tots per la pàtria”. Els altres, catalans inclosos, escoltàvem absortes i admirats, sense compartir els seus sentiments, però sense arguments per a rebatre’ls. Jo, ja he dit que temia el poder de la força militar, gairebé tan infinit com el poder de Déu, més que aquest poder infinit diví que, segons l’Església d’aquell temps havia d’havia d’inspirar-nos el sant “temor de Déu, pensava que Ferran tenia molt poques possibilitats d’acabar el Servei Militar, en el seu temps just, sa i estalvi (com així, després, va resultar ser: va acabar sa i estalvi i al seu temps). No per argumentar distint, i amb vehemència, va resultar menys amic que els altres. La veritat és que tots, els setze, ens vam fer molt amics i camarades com m’ha ocorregut gairebé sempre, en tots els grups que he tingut la sort de formar part, tant que ja des dels primers dies fèiem plans per a veure’ns en les festes de Nadal de l’any següent, ja llicenciats, un dia determinat, 27 de desembre?, en la Plaça de Catalunya de Barcelona a les 11 del matí Els altres dos catalans eren molt amics entre si, com Antolín i jo, un, Joan Pons, molt chulo, amb polsera de plata de cadena gruixuda i placa rectangular amb inscripció, regal de la seva núvia, la més d’elles, però d’una fatxenderia gens repel·lent com si ho són la majoria de fatxenderies, potser perquè la seva anava acompanyada d’una modèstia autèntica, l’altre, Jesús Nuvials, gros, fidel i subordinat al seu amic com un escuder Sancho, tenia un difícil caminar i, quan el camí era llarg, un difícil respirar, encara que en els camins llargs el seu amic cavaller li duia els seus embalums fossin motxilla o cetme. Aquest, juntament amb Antolín i el no català que vivia a Catalunya, Pedro Moreno, eren els que feien comentaris i prenien decisions més realistes i pràctiques, mentre que Ferran Riera, el català furiós, Joan Pons, el català xulo i jo érem els més teòrics purs, sense propostes ni accions pràctiques o útils. Així, entre, discussions en la tenda, aire lliure i cantina, amb alguna visita de Jordi, que va apadrinar i “va enxufar” a tots els de la tenda, va anar passant el primer dia. No vam menjar ni vam sopar en el menjador, havia circulat, malèvolament, la remor que el ranxo era incomestible i vam menjar i vam sopar en la cantina d’un enorme entrepà i una cervesa (també havia la possibilitat de demanar un o mig pollastre rostit). Altres reclutes haurien fet el mateix que nosaltres, a més de passar per la perruqueria per a posar el cabell del seu cap a la grandària reglamentària. Nosaltres no vam haver de fer-lo perquè Antolín m’havia advertit que valia la pena tallar-se el pèl en una perruqueria, a Palma, abans del viatge, perquè en el campament et podia tallar el pèl qualsevol, amb els resultats espantosos corresponents, i així ho havíem fet, igual que els nostres amics de la tenda. Uns altres van esperar esdeveniments i van venir amb el pèl com ho duien habitualment, un d’ells, molt baixet, no sé com va passar el sedàs d’aptitud per a la mili, duia el cabell fins a la cintura, com els cantants francesos Antoine, home, o Françoise Hardy, dona (que m’agradava molt, encara que no tant com Silvie Vartan que em tenia bojament enamorat, encara que ella ho estigués de Jony Holiday), un altre s’havia presentat al soldat furriel i li havia dit que, en la seva vida civil, era perruquer i s’oferia a tallar el pèl als seus companys reclutes (imagino que no cobrava per això, encara que havia d’havia de rebre alguna recompensa a força d’estar exempt de serveis o, almenys, d’alguns com “cuina” o “latrines”). La veritat és que aquest company perruquer tallava el pèl molt bé a tots els reclutes que passaven per la seva maquineta… excepte al baixet de pèl fins a la cintura: A aquest el va deixar fet un poema, zones rapades fins a menys del zero, al costat de zones amb pèl de més de quatre centímetres, unes escales,… tant que el furriel li va dir: “Però home, què has fet? L’has deixat fet una desgràcia”, en la qual cosa el perruquer va agafar al baixet pel cap i va ensenyar la part posterior del coll al furriel, havia un tatuatge escrit en blau que deia: “merda per als barbers!!!” Pocs dies després perruquer i baixet tatuat eren amics de l’ànima, “carn i ungla”, i el segon anava a protagonitzar el fet més esgarrifós de tot el campament. Era la primera formació nocturna en la companyia, presidida pel capità i actuant d’escolanet, fins que el capità s’anava, el furriel, ja que quan es quedava sol actuava de capità general de la Companyia. En presència del capità, “Capitán Magañas” ens llegien l’ordre del dia que incloïa totes les normes i ordres per a l’endemà, una vegada finalitzada la lectura, el capità llegia: “En Foia Freda, Santa Cruz de Tenerife, a punts d’octubre de 1970. Signat el Coronel Fontel·la (el coronel de tot el CIR)”, s’acomiadava de nosaltres que estàvem en formació i ens deixava en mans del furriel que ens mantenia en formació i començava el veritable terror, encara que el furriel no tenia cara, ni aspecte ni formes terrorífiques, sinó més aviat humorísticas i somrients: Passava llista, Antolín, perruquer, tatuat i jo mateix estàvem perduts junts, per enmig de la formació, formàvem segons anàvem arribant, mai en el mateix ordre i per un cert ordre d’alçària, com així era en la instrucció i, finalment, en “la Jura de Bandera”. Quan escoltàvem el nostre nom aixecàvem el braç i dèiem: “aquí”, enrere quedava el nostre “servidor” de l’escola infantil i el nostre “present” del Col·legi i Institut. “José Pérez!!!”, va cridar el furriel, “Aquí” va contestar el baixet esquilat aixecant la mà, “on?” va inquirir el furriel atalaiant per la nostra zona, “aquí, aquí” va repetir, aixecant el braç, el baixet tatuat en el coll, “però, on, cony!!!? Va repetir el furriel que ja d’havia d’haver-lo vist perquè mirava fixament on estava l’inquirit, “aquí, aquí” va repetir el company aixecant el braç i saltant tres o quatre vegades amb el braç aixecat, Anotolín reia obertament, encara que silenciosament d’aquella situació típica dels germans Marx, i no era l’únic, “però, home, què fas de genolls? Aixeca’t i queda’t dret” li va dir el furriel, “però si estic dret”, va contestar, molest, el nostre company. Mai m’ha agradat l’humor consistent en burlar-se d’algú o de les seves característiques més extraordinàries, a no ser en els casos que aquest és un dirigent petulant o immoral. Igualment, fa molt temps, molt abans d’aquell moment, que sé que les persones no s’amiden per la seva alçària física, ni d’intel·ligència general (D-48 ) que no indica absolutament res, sinó que per la seva alçària ètica. He trobat al llarg de la meva vida moltes persones altes i baixes que eren unes grans persones, algunes fins a suprahumanes, de la mateixa manera que he trobat altes i baixes que eren miserables mínimes persones, algunes fins i tot infrahumanes. Una vegada passada la llista, el furriel va dir: “A veure, on està aquest advocat que abans ha vingut a oferir els seus serveis professionals per al que fos menester?”, “aquí, era jo” va contestar un recluta alt i gros amb un bigotí semblant al que popularitzàs Aznar algunes dècades després. “Doncs vine a la furrielería, que tinc una estilogràfica per a tu”, alguns li acompanyem pensant que ja tenia una destinació jurídica per a terciar en els conflictes que pogués haver entre furriels o entre companyies, però no era això: el furriel li va lliurar una escombra, com estilográfica, i li va demanar que escombrés tota la furrielería fins que aquesta quedés lluenta. Aquest advocat, va resultar ser de Castelló i, pocs dies després, un dels nous amics de la Companyia, es va fer director d’una penya quinielística de la Companyia, penya en la que jugavem totes les setmanes que vam estar en el campament: mai encertàrem més de 11 resultats. Només els 12, 13 i 14 tenien premi. En aquells anys el Castelló i el Las Palmes estaven en primera divisió. El Tenerife i el Mallorca, en segona.

Selecció, orientació, disbarat / De l’Oficina de Selecció al caòtic disbarat popular, passant per l’orientació / Orientador: Antoni Ramis Caldentey / 2 Tercer batalló, primera companyia / Febrer de 2006 / © Arc Atlàntic Humanista / © Antoni Ramis Caldentey

.