|
Associació Humanista de Comunicació Arc46 ..Diari de l’Arc46 ..http://arc46.lamevaweb.info Escrits i comentaris: arc46nou(a)mallorcaweb.net |
||
|
Què s’ha fet de l’amor?. .
Què s’ha fet de l’amor? Si demaneu a qualsevol jovincell què vol dir la paraula amor us quedareu astorats, perquè, per una bona majoria, amor equival a sexe… Quan ens colpeja el terror de la guerra, amb bombes que devasten pobles i maten civils entre els quals molts nens, quan veiem sers humans que fugen de la miseria arriscant la vida en mig de l’oceà, quan llegim que un home ha assassinat a la seva parella embarassada i a una neboda de quatre anys. Quan a alguns els preocupa més mantenir dos ossos panda –malgrat el cost-i no fan res per evitar la mort de trenta cinc mil nens de fam al dia. Quan sentim els nostres polítics afilar ganivets cara una campanya electoral que es preveu calenta, ve a tomb pensar amb aquesta paraula que, si la possessim en pràctica, podría suposar acabar amb gran part dels mals que afecten la humanitat. AMOR en majúscula. Què vol dir? Si estimessim de veritat no hi haurien els trasbalsos que ens colpeixen, perqué amor suposa creure i confiar en els altres. Saber col.laborar sense esperar res a canvi, ajudar, escoltar, raonar, compartir. Amb amor sincer les famílies no es trencarien, els fills escoltarien els pares, els pares farien atenció als fills. La gent gran romandria prop dels seus, a la casa on ha criat els sus fills, no hi hauria pobres ni desheretats. Els malalts es sentirien acompanyats. No existiríen envejes ni odis. Amor equival doncs a Justícia Social, I amb justícia social no hi hauria guerres, ni desplaçats, ni nens morint-se de gana robant per a sobreviure. Si de veritat volem fer justicia, tenim la solució a l’abast. Enraonem en lloc de discutir, posem aquella frase que va fer furor anys ha: Fem l’amor no la guerra, encertada, però mai duta a terme en el sentit correcte. No calen grans premises, si tothom s’ocupés del que té a prop, la taca s’aniria eixamplant fins a movilitzar la humanitat. Quedarien al marge els que smempre han buscat la seva posició personal davant del be comú. S’acabaria tanta barbarie, tanta miseria, tanta iniquitat. Podríem llegir amb atenció diaris, escoltar radios, mirar la TV sense temor. Ara, quan passen les notícies, molts pares foan fora els infants, els únics crítics, que després no poden dormir. Els més grans, ens ho empassen tot. No deixem que el remei depassi la caducitat. La malaltia és greu però encara queden esperança. Ataquem-la ja. Montserrat Ponsa i Tarrés, periodista. . |
||
| Els arcs de comunicació comuniquen i uneixen | ||
[@more@]
