.
TINC UNA GRAN ENVEJA
L’enveja és un pecat capital. El primer atac que vaig tenir va ésser als anys noranta quan van van emergir una sèrie de nacions sense estat a la independència i a la plena sobirania: Països Bàltics, Unió Soviètica, Iugoslàvia i altres. Algunes amb molta sang i molts assassinats com el cas de Bòsnia, Croàcia, Kosovo, etc. Això va enterbolir l’ideal d’aquests pobles, a Catalunya hi van haver uns moviments que no van quallar que van fer dir al minstre socialista espanyol de l’època Fernández Ordóñez quan ja estava molt malalt, que la seva darrera preocupació era Catalunya i la seva possible separació d’Espanya.
Ara estem assistint a l’homologació de molts països, alguns d’ells sense tradició sobiranista que per capricis de la història s’han trobat dins del vint-i-cinc estats que formen la Unió Europea.
Catalunya, europeista de sempre ha perdut una altra vegada la seva oportunitat històrica. Per què? Perquè estem encaixats al mig de dos estats centralistes per damunt de tot: Espanya i França; França com a inventora del centralisme i Espanya per no deixar marxar la nació de la qual treu més rendibilitat econòmica.
La vida ensenya que per aconseguir una fita hi ha d’haver desig, entusiasme, pròpia estima i lluitar (no amb les armes). La vida normal i corrent ens ensenya que qualsevol persona per aconseguir els seus ideals, de feina, d’amor, de futur, ha de desitjar-ho. Una persona preparada si es mou amb eficàcia es llaura un pervindre. Si desitja un amor hi ha de posar tots els elements necessaris i si vol tenir fama i moltes vegades diners ha de lluitar aferrissadament per aconseguir-ho. A nosaltres, com a poble, tenim mancances importants, que no ens han permès estar al segle XXI a Europa i parlar de tu a tu a cada un dels membres de la comunitat europea en plena sobirania.
El colofó final de la nostra frustració avui ho estem experimentant.
Els nostres senyals d’identitats són menyspreuats; Imatge exterior (tancament oficines Generalitat i minsa presència del Català a la Unió Europea); Cultura (no presència de la nostra literatura a Mèxic), Llengua (desaparició de l’Institut Ramon Llull), Història (papers de Salamanca), Símbols (seleccions catalanes).
Aquest és el desencís que ens desanima, avui creat per persones que es diuen catalanes. Tota una ironia macabre.
Jordi Escoda
Antic Diputat al Parlament de Catalunya
