Companys i companyes:
Molts de vosaltres tindreu notícies de l’agressió de la policia cap al ciutadà senegalès Modou Kebe, i també de com s’ha intoxicat l’opinió pública de Mallorca i com s’ha calumniat a la persona agredida, intentant fer-ho passar per agressor.
Amb el seu consentiment i amb el vist i plau de la resta de protagonistes (evidentment, no dels policies ni dels governadors) he enviat aquesta crònica al diari "Ultima Hora", alhora també exigint el meu dret de rèplica sobre l’article del periodista Pep Matas, publicat al mateix diari dissabte passat, en el que m’acusava de mentider.
Lògicament, no m’interessa gens ni una mica les polèmiques amb segons quin tipus de personatges, però si deixar clara i neta la imatge d’en Modou, desgraciadament calumniada de manera pública i, de pas, emmarcar aquests tipus de fets, no tan aïllats, en la xenofòbia i el racisme fomentat des del poder.
Esper que sigui del vostre interès.
Salut.
Pep Juárez.
EN DEFENSA DE MODOU KEBE
(traduit del castellà per Internostrum: http://www.internostrum.com/tradquadtext.php)
En la tarda del dimecres, dia 2 de Juny, cinc representants de la Plataforma per la Democràcia i la Globalització Social ens reunim amb el Delegat del Govern a Balears, en el seu despatx, per a tractar amb ell d’un ampli temari (registrat oficialment com document, aquest mateix dia, en la pròpia Delegació governamental), que abastava temes de pau, de medi ambient, de la política de multes de l’anterior Delegat i, de manera especial per l’extensió que va ocupar, dels problemes dels immigrants a Balears.
Precisament, dintre d’aquest capítol, li vam manifestar al senyor Socías les nostres opinions sobre la necessitat de derogar la Llei d’Estrangeria, sobre el nostre rebuig al centre d’internament que va proposar el seu antecessor en el càrrec, sobre les múltiples insuficiències (materials, humanes i d’estabilitat laboral) de l’Oficina d’Estrangeria, i de la justeza d’aplicar, als residents extracomunitaris, els descomptes per viatges que gaudim la resta dels ciutadans de Balears, etc.
A més, i és important pel que a continuació relataré, li vam traslladar al senyor Socías la nostra preocupació concreta pel funcionament dels cossos policials: “No volem més detencions arbitràries. En cas que hi hagin, que és compleixen els garanties: traductors, advocat d’ofici, accés al forense…” “Acabar amb els actuals retards en’l expedició de tarjetes dels extracomunitaris” (cites literals del document lliurat).
Poc podíem sospitar que, mentre departíem d’aquests temes amb el representant del Govern, un treballador senegalés estava vivint el drama més amarg de la seva vida en els calabossos de la Comissaria de Policia del carrer Ruiz de Alda, de Palma.
.
En els Jutjats
No va anar fins l’endemà, dijous 3 de juny, quan vam tenir ple coneixement del que havia passat. El meu company Madiop Diagne i jo ens trobàvem, aquest dijous dia 3, en el local de CGT de’s Arenal, en tasques de difusió de les Jornades d’Immigració que s’anaven a celebrar l’immediat cap de setmana, quan sobre les 11 del matí ens va arribar la notícia, a través de l’advocat de la CGT, que un immigrant africà havia rebut una pallissa per part de dos agents de la policia, que tenia la cara molt afectada, i que es trobava en les dependències judicials acusat, ell mateix, d’atemptat i agressions contra els agents.
Immediatament ens vam posar en contacte amb diverses persones de les entitats de la Plataforma i ens desplacem als Jutjats de Via Alemanya. A l’arribar rebem més informació dels advocats (el d’ofici i el nostre) i de la ciutadana mallorquina que havia presenciat el tracte dispensat al ciutadà africà, i que havia interposat una denúncia, contra els policies agressors, en la pròpia comissaria i en al jutjat. L’alarma que ens van causar aquestes informacions ens va dur, aquesta mateix matí, a trucar per telèfon al Delegat del Govern i posar en el seu coneixement, en contra el que s’havia publicat aquest dia, el detall de tota la informació que disposàvem.
La notícia es va difondre ràpidament, i en el hall del jutjat, davant mateix dels calabossos on estava el detingut, ens ajuntem advocats, representants d’entitats, periodistes, fotògrafs, membres de la seguretat i policies. Llavors ens van dir que el detingut passaria el reconeixement del forense, declararia davant el jutge i, posteriorment, seria posat en llibertat. Era una bona notícia, però calia prendre-la amb cautela. En un moment donat, sobre les 13 hores, es va obrir la porta dels calabossos i va sortir el treballador senegalés, escortat per policies. Jo m’havia proposat fixar-me bé en el seu aspecte quan ho veiés, davant la possibilitat de no tenir altra oportunitat. Per això puc descriure cada detall.
Un home alt i molt prim, l’aspecte del qual i estat físic no deixava lloc a dubtes sobre el succeït: el seu cos, i sobretot la seva cara, amb les petjades visibles de l’agressió, i les seves robes trencades i brutes d’haver estat arrossegat. La part esquerra del seu rostre tumefacta, a l’altura de l’ull i el nas, amb una ferida oberta damunt de la cella i sang seca per tota la cara. La camisa verda oliva totalment bruta de taques de sang. Uns pantalons negres, també brut de pols, amb un forat prou gran com per a veure una gran ferida en el genoll dret. Segons va relatar després, havia rebut en els calabossos la visita d’un metge, però va rebutjar els seus serveis pensant que, al rentar les taques de sang en les mateixes dependències policials, com pretenia el facultatiu, desapareixerien bona part de les proves del tracte rebut.
La seva mirada era una barreja de desconcert, amb evidents esforços per mantenir una actitud digna, malgrat tot. Tots els presents estàvem esglaiats. Modou Kebe duia trenta hores detingut i ferit. En aquell moment, Madiop Diagne es va avançar, va travessar la custòdia policial i va abraçar al seu compatriota. Cap membre de la seguretat li va impedir el gest, i tots els presents mirem, amb respecte, l’escena. Madiop té en la seva memòria cruels records de situacions similars. Tot això es va ajuntar en la seva ment, segons m’ha contat, i li va empènyer al gest de fraternitat amb Modou. Però Madiop no va poder reconèixer en aquell moment, donat l’estat de la cara de l’agredit, al company i amic que fins i tot havia estat allotjat en la seva casa feia temps.
En el llarg passadís dels jutjats, mentre els guàrdies ho acompanyaven al forense, Modou caminava molt a poc a poc, pas a pas, alçat i digne. Quan va sortir en llibertat, ja entre gent amiga, no va poder per menys que sentarse en els mateixos graons de la porta principal dels Jutjats. Tenia forts dolors en tota l’esquena i la cama. No havia pogut provar mos en pràcticament dos dies, encara que assegura que li van oferir menjar. Senzillament, estava destrossat, tant física com emocionalment.
Ens reunim en un bar proper i, encara que repetia que no tenia apetit, vam aconseguir amb la nostra insistència que mengés una magdalena i un poc de líquid. Després, tres companys ho van dur a primera hora de la tarda a l’hospital de Son Dureta, on va ser sotmès a un reconeixement exhaustiu, recollit documentalment. Tenia, entre altres lesions, desviament de l’envà nasal amb fractura d’ossos propis, diverses ferides i magulladuras per tot el cos. En la ferida del cap no li van poder aplicar punts de sutura perquè feia massa hores que estava oberta.
Decidim convocar, des de la Plataforma, una roda de premsa per a l’endemà, 4 de Juny. En el matí del mateix dia 4, Modou Kebe va presentar una denúncia contra la policia, per detenció il·legal i maltractaments.
.
La versió de Modou
En contra de les difamaciones que s’han abocat sobre la seva persona, Modou Kebe es trobava fent cua en la Comissaria de Ruiz de Alda esperant registrar les seves empremtes dactilars, com tots els altres, després d’obtenir la resolució governamental favorable, en els tràmits per a la renovació de la targeta de residència. Per tant, és radicalment fals que tingués tots els papers emplenats, com s’ha arribat a publicar en determinats mitjos, i que estigués allí amb altres intencions (1).
Davant el caos en les larguísimas cues, i el desinterès de l’administració davant l’aparició dels consegüents problemes, i amb els escassos mitjans que sol permetien atendre a un màxim de 50 persones al dia, els propis immigrants havien hagut de ser qui s’ordenessin les llistes, que lliuraven puntualment a la policia per al seu registre. En la llista del dia 2 de Juny, per fi, figurava Madou, segons s’havia lliurat als funcionaris el diumenge anterior. Però, segons la versió donada per aquest home, que coincideix amb la d’altres persones que amb ell esperaven (també han sortit en els mitjans, encara que en lletra petita), a primera hora d’aquest dia, altra persona va presentar una llista distinta a la qual s’havia elaborat, el que va induir a Madou Kebe a intentar explicar a un dels policies, en la vorera que dóna al passeig Mallorca, el que estava succeint.
I va anar estant parlant amb aquest policia, segons compte, quan altre agent va venir pel costat i li va empènyer, amb insults i dolentes maneres cap a ell i cap a altres persones. Assegura que ell no va tocar, ni va fregar, ni de bon tros va agredir a cap policia, i l’única cosa que va dir va ser “No hi ha dret”. van Bastar aquests motius perquè, de manera violenta, ho emmanillessin i ho tombessin en terra, i li agredissin amb dues trepitjades, un en l’esquena i altre en el clatell, mentre estava en el sòl, maniatado i indefens. Posteriorment l’hi van dur dintre del recinte policial, per l’entrada del garatge del carrer Ruiz de Alda on, igualment emmanillat i ja fora de la visió de la gent, va ser objecte de nous cops, porrazos, puntades, insults i altres maltractaments sobre la seva persona.
Segons relata en la seva pròpia denúncia, “després de dues hores succeïdes plorant davant aquesta agressió a la meva dignitat, se’m van apropar els mateixos agents que m’havien pegat amb el formulari i tampó d’estampació de les petjades per al meu Permís de Residència i posar-me, sense més, en llibertat” … “Donada la meva negativa a accedir a aquesta pretensió, davant la inexplicable detenció i agressió soferta, se’m va enviar pels mateixos policies directament al calabós en el qual vaig romandre fins el meu trasllat a l’autoritat judicial”.
El testimoniatge de Carmen Ortega
La ciutadana mallorquina Carmen Ortega anava el dia 2, a aquestes hores del matí, pel passeig Mallorca, camí del seu treball. A l’altura de la cua d’immigrants es percató, pels crits, que una mica estava succeint. Segons el seu testimoniatge, que està recollit en la denúncia que posteriorment va interposar, va veure a un home subsaharià estesa en el sòl, emmanillat, i a un agent de policia trepitjant-li el coll. Quan l’hi duien, va decidir seguir-los cap a l’entrada del garatge i, alarmada pels crits i sanglots de l’immigrant, va decidir entrar, instant als dos agents que deixessin d’agredir al detingut. Quan un tercer agent que va arribar li va proferir un insult de caràcter sexista, aquesta dona va anar a denunciar els fets, primer en la pròpia comissaria, i després en el jutjat.
Algunes conclusions
Les polítiques en matèria d’estrangeria, consensuades entre el PP i el PSOE, no sol estan prenyades de racisme i odi a l’immigrant, sinó que, a més, són una font constant d’exclusió social i de precarietat, que llença fortament a la baixa els drets de tots els treballadors. En aquest context, el de Modou Kebe no és un cas aïllat. La violència generada contra els immigrants no ha d’esperar que uns funcionaris de policia, el sou del qual paguem entre tots, cometin un atropellament. És institucional, a través de disposicions com les quals han deixat fins ara a més d’un milió de treballadors sense el reconeixement de la seva existència, excepte per a apallissar-los, encara que sigui dintre dels temples, com a Barcelona.
L’informe de la Relatora de les Nacions Unides sobre la immigració a Espanya, i els informes d’Amnistia Internacional sobre el respecte als drets humans en el nostre país, per posar dos exemples de referència, no semblen deixar marge al dubte. Cal aclarir el succeït en el cas de Modou Kebe, identificar als autors i depurar les seves responsabilitats. A això es deurien dedicar les autoritats, i no a fabricar coartades o a llençar terra damunt. O som capaces de dur llum sobre la cara oculta d’això que cridem democràcia, o acabarem tots engolits per les ombres del feixisme.
Després dels incidents relatats, sembla que els representants del Govern s’han interessat per les cues dels immigrants. S’han disposat mitjos per a poder incrementar el servei, passant a ser diversos cents els atesos cada dia. Mesures sens dubte insuficients, però val més això que res. Mentrestant, Modou multiplica les seves mostres d’agraïment als quals li han ajudat en els moments difícils. Jo creo que deuria ser al revés: molta gent li devem donar les gràcies a ell, per defensar valentament la seva dignitat, que era la de tots, i a Carmen Ortega, per la seva valentia. I si els quals fan cua estan avui un poc millor atesos, en part també és gràcies a ells.
A Modou Kebe i a Carmen Ortega els han calumniat públicament durant aquests dies. Fins cert punt, no deuria preocupar-los a l’excés, perquè en el fons només és una qüestió d’enveja dels miserables cap als quals, com ells, no són submissos davant la injustícia. A aquests difamadores caldria recordar-los la vella cançó: “Tu, que has escollit la presó, no tens perquè condemnar, als quals volen escapar…”
Pep Juárez,
Secretari General de CGT-BALEARS
11 de Juny de 2004
