Inclassificable Tòfol Serra
Jaume Pomar
Diari Balears, 19-10-2004
Hom pot parlar, sense por a caure en esquematismes, de dues maneres d’entendre el fet literari. Hi ha la vessant realista, susceptible d’esser interpretada com a document històric, emmarcada en el racionalisme cartesià. I hi ha, també, l’escriptura esdevinguda territori imaginari, poètica de l’absurd, temptació de l’irracionalisme nietzcheà. Són maneres d’acostar-se a una voluntat de classificació que, tanmateix, sempre resulta insatisfactòria. Si en la primera tendència podríem incloure la novel·la psicològica francesa que va de Madame de La Fayette a Marcel Proust, o el realisme de Stendhal, Flaubert, Balzac, Dickens, o Pérez Galdós, en la segona entrarien Swift i Lewis Carroll, Blake, els surrealistes francesos i els creadors del teatre de l’absurd i el llenguatge nonsèntic. Kafka, en certa manera, podria esser la frontissa entre aquestes dues línies divergents. I no és casual que el primer llibre de Tòfol Serra, Péndulo (1957), tingui un aroma kafkià, amb humor de Chaplin. Les coses, però, no són tan simples, perquè encara no havia llegit Kafka. Cinc anys abans, però, havia publicat una versió deTao-Teh-King (El libro del camino recto), de Lao-Tse, a partir de les versions alemanya, anglesa i francesa, on trobaríem precedents del Dadaisme de Tristan Tzara. I treballà molts anys en silenci, després de Péndulo, tan aviat submergit en la conformació de l’univers de Cotiledonia com, posteriorment, dins el món de l’aforisme, lector apassionat de Ramon Lluli de Leonardo; o de la Bíblia i altres llibres sagrats d’altres cultures. O en l’evocació autobiogràfica. O mostrant la seva erudició del món de l’ase, la seva Asnología, etcètera. Ha tocat tots els gèneres, però sempre a partir de l’imperatiu de la brevetat i la concisió, obert a dues tendències: la lúdica i l’apocalíptica. Ara, coincidint poc més poc manco amb els seus 50 anys d’escriptura, ha tingut en pocs dies una doble alegria: l’aparició del monogràfic de Quimera dedicat a la seva obra, sota l’epígraf Los caminos de Cristóbal Serra, coordinat per José Carlos Llop i Llucia Ramis, on intervenen destacats especialistes, i la publicació d’una antologia d’autor, El don de la palabra, que acaba de sortir amb el número 3 de la col·lecció Bearn d’Edicions Cort. Na Fiona Campbelha devorat els papers amb avidesa i es mostra astorada de l’existència d’un escriptor com aquest per devers ca nostra.
-Jo no sabria catalogar-lo: és rar, heterodox, avantguardista, marginal, cristià, irracionalista, atípic…
-Per ventura n’hi hauria prou dient que és un inclassificable.
-Sí, però llegir-lo és un exercici d’alliberament. Crec que combat molts prejudicis i apriorismes, submergint-te en qualsevol dels seus mons diversos i plurals, i amb un somriure educat t’assenyala perspectives noves de mirar les coses.
-Ha sabut crear el seu microcosmos amb una increïble economia de paraules que no defuig la profunditat del concepte. I la poesia dels seus aforismes és com un perfum oriental que ens arriba procedent de per on surt el sol.
-La llum ve d’orient, certa. La seva obra és també una alternativa als etnocentrismes, perquè aspira a la universalitat.
-Però és conscient del temps i l’espai. Al·ludint la postguerra, va escriure al meu exemplar de la primera edició de Péndulo una incisiva dedicatòria: «… este libro que nació de unas circunstancias nada agridulces».
-Perquè no ho eren.
-I a la segona, de Bajarí, el 1970, deixà escrit en català: «… el meu Pèndol», pedra d’escàndol dels realistes, nom-símbol de K, de ‘Plume’ de Michaux i de Charlot».
[@more@]
