Amb possibles errades: Text traduit del castellà, per Internostrum:
L’Església ha començat una “guerra sin cuartel” contra el nou Govern espanyol i, conseqüentment, contra la majoria del poble espanyol, i ha demanat, als fidels. signatures contra les reformes socials del Govern en Educació. El periòdic ABC fins i tot intoxica l’opinió de l’Espanya ancorada dient que la Conferència Episcopal havia aconseguit el suport del Vaticà en la seva campanya. (De quin Vaticà? el del Opus? Recordeu que, en el cas de la invasió de L’Iraq, el Vaticà –el Papa- es va expressar, sense ambigüitats, 100% en contra d’aquesta invasió assassina i no he vist cap campanya eclesial de recollida de signatures condemnant la invasió i sol·licitant el cessament immediat del terrorisme d’aquesta invasió).
L’actitud d’aquesta Església, d’aquest periòdic i d’aquest Vaticà repugna a la raó i intel·ligència més elementals. No serà que tant viure la sobrenaturalidad s’ha perdut la perspectiva de la naturalitat i la raó?
Es demana l’obligatorietat de la Religió, des d’aquesta actitud directiva i autoritària (capritxosa) que ens tenen tan acostumats l’antic Govern de l’Estat i dirigents actuals del PP i de l’Església oficial espanyola, en detriment de la llibertat i conseqüent responsabilitat (no hi ha responsabilitat sense llibertat). Com és possible que algú pugui demanar l’obligatorietat de la quadratura del cercle o, el que és el mateix, que més de la meitat dels estudiants lliguin els seus cordons a un clau inexistent? No vam quedar que la religió, “tornar a lligar al deslligat home amb Déu”, implica tenir fe? No és cert que moltes persones no tenen aquesta fe, do de l’Esperit Sant diví?
Certament, des de la perspectiva d’un ultra creient, Déu existeix sens dubte i és raonable el demanar que el 100% dels alumnes es religui amb aquest Déu “evident per a tot el món”. No obstant això, què pensaria aquest ultracreient si un ultraagnòstic obligués al 100% dels creients a abjurar de la seva fe? Possiblement es faria creus d’una barbaritat, des del seu punt de vista, tal. Viceversa, la seva actitud directiva que exigeix creure tant a qui creuen com a qui no, resulta idènticament tan radicalment absurda, des de l’altra perspectiva.
Conseqüentment siguin un poc, encara que sigui per primera vegada, respectuosos amb els altres i amb la seva llibertat responsable de decisió. Deixeu-nos lliures. No ens obligueu. Que la vostra infal·libilitat no és ni superior ni inferior a la nostra (encara que la realitat de les ciències mostra que si, que la vostra falibilidad és bastant superior). Només el Papa (o el papà) és infal·lible, però no ni la Conferència Episcopal ni el Vaticà.
Així el coherent i el just seria aplicar la llibertat de decisió: Qui vulgui religió que la tingui i qui no la vulgui (els pares eligen en els casos de fills menors o incapacitats) que no la tingui. És més, atès que aquesta religió, depèn de la fe de cadascun i no és una realitat objectiva necessària, aquesta religió deuria donar-se per part de l’autoritat eclesiàstica corresponent, en les Esglésies i no per les autoritats polítiques o educatives en els Col·legis (on conviuen creients i no creients).
La resta, demanar que tots tinguin obligatòriament religió, a part de ser impositiu, antiliberal i irresponsable, és incoherent i irracional. Sobrenatural.
I demanar a fidels i pares d’alumnes que signin i “exigeixin” al Govern és, simplement i perillosa, afuar.
Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg Social
Novembre de 2004
[@more@]
