“El Romeu de Palestina”
Juliano Mer Khamis és jueu, és actor i dóna classes de teatre als nins palestins del camp de refugiats de Jenin. Els al·lots tenen entre set i deu anys, un d’ells viu a unes runes des que els israelians enderrocaren ca seva. La mare de Juliano, Arna, té càncer i té energia, educa aquests nins perquè expressin la seva ràbia. Una dècada més tard ja no faran teatre: Yussuf cometrà un atemptat suïcida a Hadera, els israelians mataran Ashraf en una batalla dins el camp, i Ala serà el dirigent de les brigades d’Al Aqsa. Morirà el novembre de 2002.
Durant els seus anys com a professor de teatre, entre 1989 i 1996, Juliano Mer Khamis va enregistrar els assajos dels seus alumnes, les jornades que passaven junts, la visió que els nins tenien sobre la situació palestina. Després de la mort d’Arna, l’actor torna al vell teatre, ara destruït, i fa un seguiment de les vides que tingueren aquells al·lots un cop que deixaren el centre d’activitats. Trobarà Ala, romandrà amb ell una nit dins un pis de la resistència; Ala haurà de sortir per col·locar bombes trampa i blindar el seu territori.
No és la primera vegada que un documental fa el seguiment cronològic dels seus protagonsites; amb el desenvolupament de les càmeres de vídeo domèstiques, avui gairebé qualsevol pot emmagatzemar documents enregistrats més de deu anys enrere. Però poques coses canvien tant en aquest lapse com la conversió d’un infant en un adolescent, i poques coses ho fan tan radicalment com la situació a l’Orient Mitjà. Un nin mira a càmera i diu que vol ser “el Romeu de Palestina”; el mateix nin mira a càmera uns anys més tard. Va vestit amb un uniforme militar i un fusell, diu als seus pares que els estima. Assassinarà quatre dones israelianes abans que l’exèrcit el mati. El material existeix, l’espectador el veu i, així, també, pot començar-se’l a creure.
Els terroristes islàmics són conscients de la força de la imatge: la fe no existeix tant com la certesa d’una seqüència en moviment a les pantalles. L’atemptat contra les Torres Bessones, les immolacions i execucions enregistrades en directe, les amenaces. Tot passa ara per les nostres pantalles. D’aquesta manera la mort (visible, presenciable) sembla factible, fàcil i, per tant, paral·lelament terrorífica. Alhora, però, les càmeres poden ser testimonis de la vida, d’una vida casolana que revisarem en família quan ens sentim enyoradissos i també d’una vida que no ens interessa mirar per tal de no arribar-la mai a conèixer. Des d’avui i fins al 30 de gener, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ens obre els ulls respecte d’aquest món que ens estimam més mantenir amagat.
Resistències
Arna’s children és el documental que va inaugurar l’OVNI 2005, l’Observatori de Vídeo No Identificat en què s’incorporen els arxius que durant aquests cinc dies es projectaran a les sales del CCCB. “Resistència és un terme que comporta negació: obstaculitzar un procés, una força, però també salvaguardar una negació: altres maneres de fer, de pensar, de viure”, indica el folletó. Sota aquesta premisa, la 12a. edició del projecte presenta un conjunt de treballs vers les pors i preocupacions que hi ha arreu del planeta. Iraq i Palestina tenen un paper predominant. Baghdad in no particular order, per exemple, és un vídeo-assaig sobre la vida a la ciutat abans de l’ocupació nord-americana. En un altre documental es mostra com un grup de iraquians demanen els marines que els deixin en pau perquè no els necessiten. Un dels marines contesta: “som aquí perquè pugueu expressar-vos amb llibertat”, “ok”, responen els iraquians, “but we don’t need you”, insisteixen. El marine perd la paciència i els exigeix que se’n vagin; els iraquians no entenen res.
“Qui és el terrorista? Som jo, el terrorista?”, demana insistent un rap palestí. Inspirada per la Intifada, Meen Erhabe és la cançó que un grup de joves que viuen sota l’ocupació utilitzen per preguntar-se sobre el significat del concepte: “Som jo, el terrorista? I per què? Perquè defens el meu territori? És que he de parar l’altra galta?”.
La provocació de n’Arna
Què és el terrorisme? Per què es xerra més dels atemptats de l’11-S i l’11-M que de la tragèdia a Indonèsia, si el nombre de víctimes mortals és incomparable? Quantes vegades els mitjans de comunicació han hagut d’anar alerta amb l’ús de termes com “matar” o “assassinar” en la transmissió del conflicte palestino-israelià? Què és terrorisme i què guerra? On són els límits? Què s’amaga sota els conceptes de la moral, la política i el territori? El documental 4th World War, fet als Estats Units, parteix de la teoria que la Quarta Guerra Mundial ja existeix: vivim dins un sistema de violència global del qual no se’ns diu gairebé res.
Els dolents són sempre dolents: perillosos homes encaputxats que preguen a Alà en un idioma desconegut, armats fins a les dents. Qui vol provocar la por sap que ha de demostrar la seva força i mostrar-se. Juliano Mer Khamis també sap que sota l’home encaputxat hi ha un antic estudiant de teatre, un nin que volia ser “el Romeu de Palestina”, i també ens el mostra.
Al començament de la cinta, quan Ala s’ha quedat sense casa, n’Arna li pregunta què sent; ell contesta que ràbia, gairebé amb vergonya. N’Arna li demana que s’expressi: “què li faries a un israelià si el tenguessis devant?”. El nin, encara tímid, respon que el mataria. “Imagina que som un israelià, vinga, què em fas?”, insisteix n’Arna, i acaben tots els nins pegant-se i fent molt de soroll.
“I què he de fer sinó? –repeteix el rap palestí–, he de parar l’altra galta?”. Cadascú pot extraure les seves conclusions. Arna’s children no té una pretensió objectiva: és evident que els familiars dels protagonistes es posaran de part dels seus fills i germans, el quals han mort i han matat en defensa del territori. És curiós comprovar, malgrat això, que no els tracten com a herois. Ja estan resignats, aquest és el paper que els pertoca. No hi ha rastre d’idealisme ni tampoc de desesperació. El seu motor és el fàstic, el tedi; pedres contra bulldozers, no queden forces ni per la ràbia. Com explica Ala, abans de l’atemptat suïcida Yussuf confessà estar cansat: “vivim empresonats, no podem fer res”, per què continuar? Si tens enemics, millor morir matant. Què hauria passat si n’Arna no els hagués animat a expressar-se mitjançant la pintura, el teatre, mitjançant aquella provocació: “imagina que som israelià, què em fas?”.
“Hi altres mons, però són en aquest”, va dir Paul Éluard. Hi ha moltes maneres de conèixer aquests mons, de veure’ls i interpretar-los, de treure les nostres pròpies conclusions, però encara són escassos els mitjans per accedir-hi. Un any més, l’OVNI ens ofereix una de les claus.
Llucia Ramis i Laloux
Gener, 2005
[@more@]
