Petit diccionari de butxaca

.

Entre tanta lletra i tant d’illetrat, el dia de Sant Jordi és molt fàcil perdre’s. Sense la intenció de fer ni de guia ni de brúixola, oferim un petit diccionari de butxaca per afegir a la resta de llibres que s’adquiriran avui.

B. Saul Bellow. Perquè anàs en majúscules, l’abecedari de les Lletres hauria de començar per la B. Fins el mes passat, Bellow era l’únic nobel de literatura viu dels Estats Units. Llegir-lo és entendre’l, no necessita fer grans digressions ni reflexions introspectives. Titellaire dels antiherois, disposa dels millors actors sobre un escenari: una sola mirada basta.

“Sigui quin sigui el seu origen, la tensió constitucional necessita el desfogament sexual. Sigui quina sigui la seva edat, o la seva història, condició, cultura, o trajectòria en la vida, a l’home se li posa erecta la virilitat. És una bona moneda, legal a tot arreu; reconeguda pel Banc d’Anglaterra. Per què ara li feien mal els records? Nietzsche deia que les naturaleses fortes poden oblidar el que no se pot dominar. Encara que també va dir que el semen reabsorbit és el gran combustible de la creativitat. Quan els sifilítics prediquen la castitat un s’ha de posar content”. (Herzog, Saul Bellow).

C. Elias Canetti. Autoproclamat “amic de la mort”, la seva literatura és la seva vida. Quan era petit, una criada va amenaçar-lo amb tallar-li la llengua. Era una broma, però ell se la va prendre com una metàfora molt sèria: des de llavonces sempre va necessitar defensar un idioma i una manera de dir les coses. Si Bellow observa des de fora, Canetti, en canvi, mira cap endins. Encara que no volia que es publicassin abans del 2024, les seves notes pòstumes acaben de sortir a la llum. Pintor de les seves pròpies experiències, i retratista de ciutats i generacions, a Fiesta bajo las bombas fa un repàs d’Anglaterra. No es fixa tant en ell mateix com en els altres. La seva ràbia per escrit commou el més impassible dels analistes.

“Així com va creixent, el coneixement va canviant de forma. No hi ha una uniformitat en l’autèntic saber. Tots el grans salts que duen a qualque banda se fan lateralment, com els que fa el cavall als escacs. Allò que es desenvolupa en línia recta i es pot predir al final resulta irellevant. El que és decissiu és el coneixement tort i, sobretot, el coneixement lateral”. (El suplici de les mosques, Elias Canetti).

CH. Raymond Chandler. Que no fa falta anar d’intel·lectual per ser-ho no estava tan clar abans que aparegués Phillip Marlowe. Detectiu emblemàtic, les seves intrigues han fet escola, i no només dins el gènere negre. El mestre és Raymond Chandler, creador d’aquest personatge tan cínic com solitari que juga als escacs contra ell mateix seguint les passes de les grans partides històriques. Ningú no sap narrar com els nord-americans, i molt pocs ho fan amb la senzillesa de l’autor d’El llarg adéu.

“És un home solitari, i el seu orgull consisteix en què un el tracti com a un home orgullós, o hagi de plànyer el fet d’haver-lo conegut. Xerra com xerra l’home de la seva època, és adir, amb un enginy barroer, amb un sentiment vivaç per allò grotesc, amb repugnància pels fingiments i menyspreu pel que és mesquí. El relat és l’aventura d’aquest home que cerca una veritat oculta, i no seria una aventura si no li ocorregués a un home adequat per a les aventures”. (El simple art de matar, Raymond Chandler).

D. Drac. Què hauria estat de la princesa si Sant Jordi no hagués acabat amb el drac? No hauria estat millor una extinció de Jordis?

“Paff era un drac màgic que vivia al fons del mar, però com s’avorria molt, hi va sortir a jugar. Hi havia un nin petit que se l’estimava molt, anaven a la platja a jugar de sol a sol” (Puff, the magic dragon. Peter, Paul and Mary).

E. Albert Einstein. Cinquanta anys després de la mort del seu autor, la teoria de la relativitat fa córrer rius de tinta. La vida d’Albert Einstein també. Segur que aquest 23 d’abril podrem llegir les seves frases més cèl·lebres:

“Com és possible que hi hagi persones que no m’entenen i que malgrat això tothom m’estimi?”

I perquè els periodistes entenguessin el que volia dir: “Una hora amb una al·lota jove i guapa passa com un minut, però un minut damunt d’un forn calent pareix una hora”.

De tota manera, ho tenia clar: “Dues coses són infinites: l’univers i l’estupidesa humana. Bé, respecte del que dic de l’univers no n’estic del tot segur”.

A pesar d’això, assegurava ser “un solitari que estima la Humanitat”.

…la Humanitat sencera manco la seva dona, a qui assegurava haver tractat “com a una treballadora de la llar a qui no pogués despatxar”.

Per acabar, una advertència: “Estimada posteritat! Si vostès no són més justos, més pacífics i en definitiva més raonables del que som o vàrem ser fins al present, llavonces se n’aniran a l’infern!”.

A. Arcadi Espada, o la lectura diària per interpretar la locura dels diaris. Com el seu blog pertany a una editorial privada i no vull fer publicitat gratuïta, me fiï de la itel·ligència dels lectors, si és que n’hi ha. De lectors, no d’intel·ligència. Un dia com avui, no en tenc cap dubte. Que hi hagi lectors, no intel·ligència. Basta traduir el seu llinatge al català i posar punts entre les tres paraules, inclòs el .com, queda clar.

“En su alarma había una prueba, mínima pero infalible, de que no se puede vivir sin periodismo. Al no ver en los periódicos la calle y los cuerpos con que causalmente se había topado, la celadora se preguntaba cuántas calles y cuántos cuerpos ocultarían los periódicos cada día. La repentina inseguridad que provoca esa pregunta no puede despreciarse, porque se trata de la democracia. La democracia es el convencimiento de que lo sabemos todo, y cuando el convencimiento se rompe aparece el totalitarismo. Y su género preferido, que es el rumor ciego que recorre las ciudades”. (20 de abril, Arcadi Espada).

F. Gustave Flaubert i John Fante. Si el primer és un virtuós de les lletres, un músic de la literatura, el segon, en canvi, és el rot que qualcú del públic fa quan el director d’orquestra demana silenci. No és per no res que John Fante està considerat com a deixeble de Charles Bukowski. Amb una particularitat: l’alumne supera el professor en qualitat estilística, cultura i profunditat d’argument. Però Flaubert i Fante tenen qualque cosa més que una inicial en comú: són representants del “realisme” i del “realisme brut”, respectivament. El primer, centra la crítica social en l’Europa de finals del segle XIX; el segon, en canvi, tracta la supervivència urbana a Los Ángeles dels anys trenta. Flaubert és un mestre. Fante, un alumne destacat.

“Un dia, tenia quinze anys, al carrer Transnonain, davant d’una drogueria, va veure soldats amb l’arma vermella de sang, hi havia cabells aferrats a la culata dels seus fusells; des de llavò, el govern li exasperava com la mateixa encarnació de la injustícia. Confonia els assassins amb els policies; un espia era per als seus ulls com un parricida”. (L’educació sentimental, Gustave Flaubert).

“Però, on eren les paraules, les petites voluptuositats que havia duit amb jo? I on eren les fantasies, on era el meu desig, i què li havia passat al meu valor? I per què me reia amb tantes ganes de coses que no feien gens de gràcia? És a dir, meam Bandini, endavant: troba el desig profund, deixa anar la teva passió com es descriu a les novel·les. Dues persones dins la mateixa habitació; una d’elles, una dona; l’altra, Arturo Bandini, ni carn, ni peix ni codony en conserva”. (Pregunta-li a la pols, John Fante).

G. Françoise Giroud. Ministra francesa, feminista, editora en cap de la revista Elle i cofundadora del semanari L’Express, Françoise Giroud tenia la llengua més afilada que la ploma, i el cap tan ben moblat com el cor. Va estar a punt de pedre el primer pel segon, però resultà ser tan forta com intel·ligent. Tot això (l’energia, la passió, la saviesa i la senzillesa a l’hora d’esciure, a més d’una rigorositat meritable) queda reflectit en la seva obra, en què hi destaquen les biografies de dones amb caràcter, com Marie Curie, Cosima Wagner, Lou Andreas-Salomé o Alma Mahler, la trencasomnis que es casà amb el compositor Gustav Mahler.

“ ‘Ser dona i acceptar el destí amb un component eròtic dominant de la dona significa alhora privar-se de tot el que un ésser humà és capaç en altres terrenys’. ¿Qui ha expressat de manera més cruel i més profunda al que se redueix una dona? I el que segueix, quan ataca la idea d’una vida professional per a les dones: ‘La grandesa de la dona radica en la seva manca d’ambició. És un organisme tancat en si mateix que gaudeix en si mateix de la felicitat d’existir’. Per molt torbadores que siguin aquestes paraules, enlluernen per la seva agudesa”. (Lou. Història d’una dona lliure. Françoise Giroud).

H. Michel Houellebecq. La fredor o el calferd. Malgrat que té el greu problema de no sebre acabar les seves novel·les, Michel Houellebecq va sorprendre fa uns anys en presentar l’autòpsia d’una societat contemporània i, per tant, se suposa que encara viva. El tedi com a objectiu perquè no dóna problemes, el sexe com a motor, un món asèptic. Aquesta és la visió aparentment pessimista que ens en dóna. Aparentment, insistesc, perquè a Plateforme, el seu pitjor llibre, avança abans del 2001 el que després han esdevingut les dues grans tragèdies de la classe social acomodada. A la novel·la, els terroristes islàmics duen a terme un atemptat contra un hotel adreçat al turisme sexual que hi ha a Tailàndia. Quina millor manera de resumir les dues grans pors capitalistes que han suposat l’11-S i el famós tsunami? L’enderrocament del status que implicava treballar a un gratacels i l’enfosament del catxé que significava estiuejar a dos pams de la mar en la mateixa metàfora. I visionària! Nota: Fernando Arrabal acaba de publicar un llibre de converses amb l’autor francés. Se titula Houellebecq!

“La narració d’una vida humana pot ser tan llarga o tan curta com un vulgui. Al final, la seva dimensió metafísica o tràgica es limitarà a l’anàlisi de les dates de naixement i mort que s’inscriuen a la llosa de la tomba; naturalment, se certifica per la seva brevetat extrema”. (Les partícules elementals, Michel Houellebecq).

I. Francisco Ibáñez. Mortadelo i Filemón no només contribuiren al meu costum de quedar-me llegint a les nits fins molt tard, sinó que, quan ja era més gran, me donaren una idea (crec) del que era el Tractat de Maaaaaaas-trich! Per als joves i no tan joves, un clàssic és Francisco Ibáñez, i no el tal Cervantes…

“Mortadelo: ‘¡Necesito un arma! Atisba, Filemoncho, allí está el conde Mario. ¡Ve e demándale prestada la su espada para el caballero Mortadelo!’ Filemón: ‘¡Uh! El conde Mario fuere banquero… ¡Igual pídeos crecidos intereses en desmedidas comisiones por su préstamo!’” (Mortadelo de la Mancha, F*Ibáñez).

J. Javier Marías. En el seu afany per escriure la gran obra en llengua espanyola, Javier Marías ha aconseguit un lloc remarcable entre els seus contemporanis, el que, atès el panorama literari del nostre país, té un cert mèrit, que no és el mateix que un mèrit cert. Capaç d’introduir una espasa als banys d’una discoteca i fer que sembli natural, Marías peca de confondre grandesa amb altivesa i extensió. De fet, encara no té clar amb quants volums comptarà finalment Tu rostro mañana, història de la qual només en recoman la lectura de les 313 primeres pàgines (que recullen moments brillants, s’ha de reconèixer). M’agradaria dir que això respon a una política com la de l’1,2,3, “hasta aquí puedo leer”, per no desvetllar el final (encara no escrit, insistesc). Però si no recoman la resta no és perquè no l’hagi llegida. I una pregunta per a supersticiosos i editors: què passaria si Javier Marías se cansàs de la novel·la i no la volgués acabar?

“Nada peor que buscar el sentido o creer que lo hay. O sí lo habría, aún peor: creer que el sentido de algo, aunque sea del detalle más nimio, dependerá de nosotros o de nuestras acciones, de nuestro propósito o nuestra función, creer que hay voluntad, que hay destino, e incluso una trabajosa combinación de ambos. Creer que no nos debemos enteramente al más errático y desmemoriado, divagatorio y descabezado azar, y que algo consecuente se puede esperar de nosotros en virtud de lo que ya dimos o hicimos, ayer o anteayer. Creer que puede haber en nosotros coherencia y deliberación, como cree el artista que las hay en su obra o el poderoso en sus decisiones, pero sólo una vez que alguien los ha convencido de que las hay”. (Tu rostro mañana. Fiebre y lanza. Javier Marías).

K. Milan Kundera. “Més val tenir remordiments que penedir-se”, deia qualcú. El conflicte és no fer res; l’error és el risc que corres quan mous una peça que te permetrà avançar en el joc. O no. D’aquí podria partir una novel·la de Milan Kundera. El primer capítol desenvoluparia la idea des de la perspectiva de l’assaig. La resta del llibre dramatitzaria la tesi i, d’aquesta manera, l’argumentaria. És a dir, en comptes de extraure un exemple breu d’una reflexió extensa, el que fa l’autor és plantejar una situació global i després la particularitza. Així, donant-li la volta al mètode habitual, Kundera ha estat capaç de tractar temes com la solitud, la maduresa, la memòria, la derrota del comunisme, la immigració, la identitat, la història, l’Europa de l’Est i la insostenible lleugeresa de l’ésser.

“Segons vol fer creure als altres i també a ell mateix, va abandonar el seu país perquè ja no suportava veure’l sotmès i humiliat. El que diu és vera, però la majoria de txecs se sentien com ell, sotmesos i humiliats, i no per això se n’anaren corrents a l’estranger. Varen romandre al seu país, perquè s’estimaven a ells mateixos i perquè se volien juntament amb la seva vida, inseparables del lloc on havien nascut. Com la seva memòria era perversa i no li oferia res que li fés desitjable la seva pròpia vida al país, Josef travessà la frontera amb pas lleuger i sense remordiments”. (La ignorància, Milan Kundera).

L. Leonard Cohen. ¿Y tú me lo preguntas?

“Te record a l’Hotel Chelsea, tu xerraves tan valenta, tan dolça, mentre me feies una mamada a un llit desfet i la limusina esperava al carrer. Aquestes eren les raons i aquell va ser Nova York. Noltros corríem pels doblers i la carn, i els que treballaven dedins li digueren “amor”. Probablement encara ho sigui per aquells que hi queden, però tu te n’anares, no és vera? Feres mitja volta enmig de tothom i t’allunyares. Mai més te vaig sentir dir: te necessit, no te necessit, te necessit, no te necessit… i tots ells feien renou al teu voltant. Te record bé a l’Hotel Chelsea, eres famosa; el teu cor, una llegenda. Me repetires que t’estimaves més els homes guapos però que per jo faries una excepció. I tancant els punys per als qui, com noltros, estan oprimits per la bellesa, t’arreglares un poc i digueres: “Bé, no importa, som lletjos però tenim la música”. I no vull dir amb això que jo t’estimaria millor, no puc ser conscient de cada rupit que va caure. Te record bé a l’Hotel Chelsea, això és tot. Però no pens en tu massa sovint”. (Chelsea Hotel n.2, Leonard Cohen).

LL. Llamadas telefónicas. Gairebé tots els autors hispanoamericans que resideixen a Espanya han mitificat la figura de Roberto Bolaño. Hi ha qui escriu la seva autobiografia, i hi ha qui la viu perquè l’escriguin els altres. En certa manera, això és el que féu el xilè: crear una llegenda vers la seva persona o el seu personatge. Mort l’any passat per culpa d’una infecció al fetge, Bolaño sempre va sebre que se xerraria d’ell. I així ha estat, efectivament. De les seves aventures per Mèxic i del seu exili a una casa perduda de Banyoles en queden uns quants llibres de contes, els articles que publicava al Diari de Girona i una bona novel·la, Los detectives salvajes. Probablement el millor recull de relats sigui Llamadas telefónicas. En ell, l’autor crea un món on la realitat intenta imitar la ficció, i no a la inversa.

“En el ascensor B siente deseos de vomitar. Lo dice: voy a vomitar. Aguántate, dice el hermano de X. Luego caminan aprisa por el pasillo, el hermano de X abre la puerta y B entra disparado buscando el cuarto de baño. Pero al llegar allí ya no tiene ganas de vomitar. Está sudando y le duele el estómago, pero no puede vomitar. El inodoro, con la tapa levantada, le parece una boca toda encías riéndose de él. O riéndose de alguien, en todo caso”. (Llamadas telefónicas, Roberto Bolaño).

M. Alan Moore. Dels superherois al gènere negre, el guionista Alan Moore s’atreveix amb tot. La seva dedicació quasi malaltissa a la feina queda reflectida en els còmics que escriu, perfectament estructurats des la primera vinyeta. Els seus personatges són sempre éssers turmentats amb problemes psicològics i un passat secret que es va desvetllant a mida que avança la història. Sens dubte, les dues obres més reconegudes de Moore són From Hell, sobre Jack el… (l’escorxador?), i Watchmen. Què passa quan ni tan sols els superherois tenen confiança en si mateixos? I quan actuen malgrat que ningú no els necessita?

“De tots noltros, ell era qui ho entenia millor. La gent. La societat i el que els passa. El que tots sabem en el fons. El que no ens atrevim a afrontar ni esmentar. Ell ho entenia. Entenia la capacitat de l’home per provocar l’horror i mai no se va retirar. Va veure l’interior fosc del món i no es va rendir. Mai. Quan s’ha vist això, no se li pot donar l’esquena. Ni fer veure que no existeix. No importa qui li ordena mirar cap a una altra banda. No feim això perquè ens deixin fer-ho. Ho feim perquè s’ha de fer. Perquè estam obligats”. (Watchmen, Alan Moore i Dave Gibbons).

N. Vidiadhar Surajprasad Naipaul. Un poc com l’esperpent de Valle Inclán, Naipaul caricaturitza el gènere humà i el transforma de pervers a grotesc. El resultat fa que un acabi per riure’s de la tragèdia.

“Dur els carros blaus tenia un cert atractiu. Els qui els duien eren aristòcrates. Feien feina ben prest al matí i després els quedava la resta del dia lliure. I, a sobre, sempre feien vaga. No per grans coses. Feien vaga per cobrar un centau més o si despatxaven qualcú. Feren vaga quan començà la guerra, i també quan acabà la guerra. Feren vaga quan l’Índia s’independitzà, i també quan morí Gandhi”. (Miguel Street, V.S. Naipaul).

O. George Orwell. Petit exercici de política per a principiants: llegir 1984, de George Orwell, Un món feliç d’Aldous Huxley, Fahrenheit 451 de Ray Bradbury i el conte “La lotería de Babilonia”, de Jorge Luis Borges. Una vegada llegits, mirar en quina data varen ser escrits. Sigui quina sigui la reacció, serà políticament correcta.

“Aquesta era la més refinada subtilesa del sistema: induir de forma conscient a la inconsciència, i tot d’una després fer-se inconscient per no reconèixer que s’havia duit a terme un acte d’autosuggestió” (1984, George Orwell).

P. Fernando Pessoa i Marcel Proust. Hi ha llibres que s’han de tenir. No fa falta llegir-los sencers ni molt manco llegir-los de cop. Simplement han de ser a prop perquè hi puguem passejar els ulls de tant en tant, arrencar d’ells qualque idea, qualque frase, i de nosaltres un record i un somriure. Són inabastables. El llibre del desassossec de Fernando Pessoa i A la recerca del temps perdut de Marcel Proust són dos d’aquests llibres.

“Enrotllar el món al voltant dels nostres dits, com un fil o una cinta amb què hi jugàs una dona que somia a la finestra. Tot es resumeix, en fi, en procurar sentir el tedi de manera que no faci mal”. “Enveig tothom que no siguin jo. Com tots els impossibles, aquest m’ha semblat sempre el més gran de tots. Ha estat el que més s’ha constituït en la meva ànsia quotidiana, la meva desesperació de totes les hores tristes”. (El llibre del desassossec, Fernando Pessoa).

“Me demanava quina hora devia ser; sentia el xiulo dels trens que, més o manco enfora i assenyalant les distàncies com un ocell dins el bosc, me donaven una idea de l’extensió dels camps deserts per on un viandant camina de pressa cap a l’estació més propera. I el camí que fa se li quedarà gravat al record per l’excitació que li ofereixen els llocs nous, els actes desacostumats, una conversa recent, els adéus del comiat que l’acompanyen encara dins el silenci de la nit, i la dolçor pròxima del retorn”. (Pel camí de Swann, Marcel Proust).

Q. El Quijote i Quim Monzó. Hi ha tantes edicions del Quijote com anys han passat des de la seva primera publicació. Entre elles, dues traduccions pentura innecessàries: El Quixot en català i un Quixotism en spanglish. ¿Es transmet el gust que passa el traductor en fer la seva feina al gaudiment del lector en empassar-se-la? Se poden entendre els matisos d’aquesta obra en qualsevol altre idioma que no sigui el castellà? Borges deia que la novel·la de Cervantes era millor en anglès. El Quijote és l’obra més traduïda al català. Per als nacionalistes, hi ha un altre clàssic de Sant Jordi que comença per la Q: Quim Monzó. Un autor que, per cert, també és sempre millor en versió original.

“Toda aquella noche no durmió Don Quijote, pensando en su señora Dulcinea, por acomodarse a lo que había leído en sus libros, cuando los caballeros pasaban muchas noches sin dormir en las florestas y despoblados, entretenidos con las memorias de sus señoras. No la pasó así Sancho Panza; que como tenía el estómago lleno, y no de agua chicoria, de un sueño se la llevó toda”. (Don Quijote de la Mancha, Miguel de Cervantes).

“Abans de baixar les escales, va veure l’habitació del padrastre, entreoberta: buida, però sense el full que hi havia enganxat a la porta advertint-lo del problema de l’aigua. Va comprovar que al lavabo tampoc hi era. Ni a la cuina. Enlloc de la casa. Es creuaven com fantasmes. ¿Quan havia agafat el full que havia enganxat a la porta? Segurament, mentre ell era al llit, fullejant la revista i amb la mascareta a la cara”. (La magnitud de la tragèdia, Quim Monzó).

R. Georges Rouault. Sí, a la R hi podrien entrar Phillip Roth, Rainer Maria Rilke, Arthur Rimbaud, Juan Rulfo i Mercè Rodoreda. Pero hi ha pintures que mereixen ser llegides. Com les de Rouault.

S. Susan Sontag. “Si m’obliguen a triar entre The Doors i Tolstoi, me qued amb Tolstoi, però, per què hauria de triar?”, apuntava al seu assaig Contra la interpretació. Obstinada i ferma, Susan Sontag representa segons Carlos Fuentes “l’Erasm del segle XX”, a més de ser la “dona més intel·ligent” que mai no va conèixer. Sontag sempre va dir el que pensava d’una manera clara, senzilla i contundent. Així, també, ensenyava a pensar.

“L’alternativa és inexorable: o som un viatger de les èpoques antigues, i m’enfront a un espectacle prodigiós que me resultaria gairebé inintel·ligible, o som un viatger de la meva època, i me precipit a la recerca d’una realitat que s’ha esvaït”. (Contra la interprestació, Susan Sontag).

T. Talking Heads. Moment literari: estava pensant en quin autor posar a la T, quan tot just ha començat a sonar aquesta cançó de Talking Heads:

“No puc enfrontar-me als fets. Estic tens i nerviós, i no me puc relaxar. No puc dormir, el llit és en flames, no me toquis, som un filferro vivent. Psycho killer, qu’est que c’est. Fa Fa Fa Fa Fa Fa Fa Fa Fa Fa Millor. Corre, corre, corre, corre ben lluny. Psycho killer, qu’est que c’est. Comences una conversa i ni tan sols ets capaç d’acabar-la, xerres molt, però no dius res. Quan no tenc res a dir, els meus llavis estan segellats. Digues qualque cosa d’una vegada, per què dir-ho un altre pic? Ce que j’ai fait ce soir là, ce qu’elle a dit ce soir là realisant mon espoir. Je me lance vers la gloire. Som vans i som cecs. Odiï la gent maleducada”. (Psycho killer, Talking Heads).

U. Ulisses. El 16 de juny de 1904, Stephen Dedalus i Leopold Bloom començaren el seu viatge pels carrers del Dublín de James Joyce. Cent un anys més tard, el Bloomsday és una altra de les raons per celebrar que s’escrivís l’Ulisses, sobretot si banyam la festa amb bona cervesa irlandesa. Amb l’Ulisses passa com el Quijote: d’entrada fa més por enfrontar-se a la seva lectura que el que costa llegir-la en realitat. La diferència és que avui dia podem dir que la segona part del Quijote és millor que la primera. De l’Ulisses no podem dir res perquè ningú no ha arribat tan enfora.

“Un mal que no era encara el mal de l’amor, li rovegava el cor. Ella se li havia acostat silenciosament en un somni després de morir, amb el cos consumit dins la mortalla fosca amollada, feia olor de cera i pal de rosa; el seu alè, inclinat sobre ell, mut i ple de retrets, tenia un lleu perfum de cendres banyades”. (Ulisses, James Joyce).

V. El viaje vertical. Enrique Vila-Matas és un català que escriu com els hispanoamericans, sobretot com Borges. Els hispanoamericans que viuen a Espanya voldrien escriure com Vila-Matas, però sobretot com Borges. És a dir que, en certa manera, Vila-Matas s’ha convertit en l’ambaixador dels literats hispanoamericans que intenten obrir-se pas al mercat editorial espanyol. Com hem apuntat abans, i atès el panorama al país, tenen moltes possibilitats de fer-ho. Així és que la majoria de llibres que podem trobar d’aquests autors recuperen la idea de la literatura dins de la literatura que tant va tractar Borges i després, també Vila-Matas. D’aquest darrer en destaca el llibre de contes Suicidios Ejemplares, els articles Desde la ciudad nerviosa, i la novel·la El viaje vertical, sobretot la primera part. En ella, el septuagenari Federico Mayol inicia un viatge cap enlloc. La seva dona l’ha fet fora de casa perquè sí, i ell decideix anar-se’n a Portugal i a l’illa de Madeira. Relatada amb un punt de cinisme i molt d’humor, aquesta història fa una reflexió sobre la vellesa, la solitud i la bogeria. També del viatge: quan vas amb qualcú, te pareix que tot és estrany; quan vas tot sol, l’estrany ets tu.

“Ese imbécil de Julián es incapaz de darse cuenta de que él podrá haber leído mucho, haber obtenido varios títulos universitarios, saber pintar con la poca gracia que Dios le ha dado y, sin embargo, es un patán porque no ve que todo eso no significa estar más próximo a la lucidez o a una visión más alta que la mía acerca de lo que es el mundo. Me arrepiento hasta de haberle pagado los estudios a ese pretencioso necio. Ese pobre pintor de pacotilla es un peligro muy grave para mi salud mental”.

W. Windows on the world. Dues hores. Aquest és el temps que passa des que Carthew Yorston entra al restaurant més alt del món per berenar amb els seus fills fins que el World Trade Center es converteix en la Zona Zero. I aquest és el temps que un necessita per llegir Windows on the World, el llibre sobre el final de la seva història i d’una part important de l’era de la seguretat. A les 8,46h. un Boeing de la American Airlines s’estavellarà entre les plantes 94 i 98 del gratacels on hi ha el protagonista. Cap de les 1.344 persones que es trobin a les oficines superiors viurà per explicar-ho. Frédéric Beigbeder ho fa posant-se a la pell d’una de les víctimes. Però també ho fa des d’una segona veu, més assagística i personal, des de la qual reflexiona com ha canviat el món des d’aleshores. Així, amb capítols alternats i comptats per minuts, xerra, per primera vegada en la ficció, sobre el que va suposar l’atemptat de l’11 de setembre.

“La fi del món és el moment en què la sàtira se converteix en realitat, on les metàfores esdevenen vertaderes. On els caricaturistes se senten com uns mocosos”. (Windows on the World, Frédéric Beigbeder).

X. Xiuxiuejar. Hi ha coses que només se poden dir en un xiuxiueig.

Y. William Butler Yeats. Per fortuna, sempre ens quedaran autors per descobrir.

Z. Stefan Zweig. La passió i l’interès que posa sobre tot allò que escriu fa que, malgrat que mai no ens hagin apassionat les grans gestes històriques, ens agradi llegir sobre Magallanes, per exemple. Tres mestres és una obra mestra. Ben documentat, rigorós, però sobretot proper al lector, Stefan Zweig aconsegueix formar-nos sense haver de situar-se per damunt de noltros, sinó simplement com ho faria un professor fora d’hores de classe, al seu despatx o al bar de la facultat: centrant-se en l’anècdota. No només escriu bé, no tan sols sap el que crida l’atenció. A les seves biografies, Zweig fa una selecció acurada de la informació que val la pena conèixer. I després l’exposa com si fos el gran descobriment que en realitat és. Convençut que no se li donava la importància que mereixia, Stefan Zweig se va suïcidar. Un gest que desentona amb la seva manera de ser més analítica, però no amb les històries absolutament romàntiques que també escrivia.

“De tota manera, per molt alliberats que ens sentim de qualsevol responsabilitat amb les atrocitats que avui es produeixen en nom de la cultura alemanya, l’ombra d’aquests fets ens pesa misteriosament a l’ànima. I és que voltros, amics d’altres països europeus, ho teniu més fàcil: davant d’aquestes accions terribles que humilien la dignitat humana, podeu almanco dir amb orgull que ‘no som noltros. És una mentalitat i una ideologia aliena a noltros’”. (En aquesta hora fosca, Stefan Zweig).

Nota final: la selecció dels textos citats ha estat aleatòria. Posar només el millor de cadascun dels autors no hauria estat just per al lector, que tanmateix s’ha d’empassar l’obra sencera. D’altra banda, les traduccions són meves, la majoria de les vegades de la llengua original, però en ocasions també de la versió castellana.

Llucia Ramis i Laloux
23 d’abril de 2005

ã Arc46, grup de comunicació
ã Llucia Ramis i Laloux

Tornar a la primera de Sant Jordi 2005
http://www.lamevaweb.info/post/241/23293
Anar a la pàgina de cultura de l’Arc46
http://www.mallorcaweb.net/arc46/cultura/index.html