Del gemec al clamor. Guillem Frontera

Guillem Frontera. Escriptor

Tot costa molt quan has de remar contra corrent. No és que anar contra corrent sigui fruit d’una elecció més o menys frívola, presa entre dry martini i retxeta, i que, per tant, sigui fàcilment derogable en el decurs d’una altra disbauxa. En aquest país, és una certa fidelitat a la memòria allò que et convida a plantejar-te el sentit dels corrents dominants. Tu no ets millor que els altres, per començar has de tenir ben clar que no ets millor que els altres. Tampoc pitjor. La teva opinió és tan respectable com la de qualsevol i, a més, per ventura té més fonament que la d’alguns governants o poders fàctics. Allò que potser la fa diferent és aquesta fidelitat a la memòria. Hi ha un país que encara no s’ha dissolt del tot en la memòria, un país contra el qual veus que s’acarnissen uns governants qui sap si mancats d’escrúpols. Potser hi ha una boirina de corrupció que entela el panorama. I, si no hi és, sí que n’hi ha el perfum. Vivim un temps en què la força dels corrents dominants és tan aclaparadora que no es veia manera ni de llançar-nos amb salvavides a l’aigua. Aquestes barrumbades de la dreta dura arrosseguen zones senceres de país, arrabassen arbres centenaris, devasten els jardins de la memòria. Quan la dreta aixeca la destral de guerra i corromp la terra, és tanta la seva fúria que els nostres paisans dotats de memòria se senten empetitir. Costa molt que algú es llanci a l’aigua i doni el senyal d’alto, prou, què vos heu pensat que som: gent que es deixa robar la dignitat per la força de la maquinària pesant? Bé, alguna cosa es mou, s’ha donat el primer toc d’atenció, i ara els gemecs de cadascú es poden organitzar en clamor general. On és aquell coratge que ens va moure el novembre del 98 per dir-li a Matas, quan va ser president traint Cristòfol Soler, que no era l’amo del país, que els illencs amb memòria volem viure aquí sense sentir-nos-hi externs? Perquè això és el que volen: que la gent amb memòria de país ens sentim externs: dubtosos, per tant, del nostre dret a defensar la terra. Encara no ho han aconseguit, però ho aconseguiran si no es fa un front per no deixar sepultar ni un pam més de terra. Fa falta un gran pacte de partits polítics, entitats cíviques, associacions, etc., en defensa de la terra com a element identitari, del paisatge com a història, per no ser engolits de viu en viu per la cobdícia devastadora d’aquesta gent. Perquè, si no, la memòria arribarà que haurà perdut tots els seus escenaris, que és d’on li arriba l’oxigen.

Guillem Frontera. Escriptor.

Adreça: www.diaridebalears.com/opinio.shtml?2590+6+149588

Diari Balears, 14-10-05

Diari Balears, 14-10-05