Els botxins de Sadam. SAMI Naïr

Els botxins de Sadam

ELS BOTXINS DE SADDAM

• El dictador ha de ser jutjat pel poble lliure de l’Iraq, no en una paròdia de justícia ordida pels EUA

SAMI Naïr Professor de Ciències Polítiques de la Universitat París-VII

Així, doncs, es jutja Saddam Hussein. El dictador es mereix ser jutjat. Es mereix ser condemnat. No es tracta de res més que d’impartir justícia a la memòria de les seves víctimes. Però Amnistia Internacional (AI) declara que no es donen les condicions per a un judici equitatiu; els americans i els seus incondicionals a l’Iraq s’oposen a deixar que uns advocats estrangers puguin accedir a l’expedient; s’han formulat propostes d’alliberar alguns presoners, antics dignataris de Saddam, perquè testimoniïn en contra del seu cap; Tàriq Aziz, exministre d’Afers Estrangers, ara un home malalt, no rep l’assistència mèdica que es mereix perquè no vol acusar Saddam; en definitiva, darrere d’aquesta mascarada mediàtica, tothom hi veu una manipulació plena de cinisme. D’acord: Saddam era un dictador, té les mans tacades de sang. Però ¿que potser va ser el seu propi poble el que el va enderrocar? ¿Que potser és aquest mateix poble el que el jutja avui? No. Es tracta d’una justícia parcial, ordida pels Estats Units, una potència ocupant com a resultat d’una invasió il·legal de l’Iraq condemnada per l’ONU. I també massivament per l’opinió pública mundial. Una invasió que ha provocat una guerra civil a l’Iraq, amb milers de morts fins al dia d’avui, un odi interreligiós com mai n’hi ha hagut en aquell país, una destrucció dels fonaments socials i econòmics de la societat iraquiana (que era la més moderna del món àrab) i una extrema desesperació en aquell gran poble. Com a reacció a aquesta estratègia bèl·lica americana, hem vist encendre’s el terrorisme cec per tot el món. En fi, estem assistint a una paròdia de la justícia, que amaga un crim perpetrat pels Estats Units en contra de la llei internacional, i que centrarà l’opinió pública en la idea que els iraquians estarien jutjant Saddam les pròximes setmanes.

L’objectiu: fer creure que el règim és legítim, que el dret existeix a l’Iraq, que allà la justícia s’imparteix amb serenitat.

AIXÒ ÉS prendre la gent per imbècil, ja que tots sabem que l’actual règim iraquià està totalment manipulat pels Estats Units; que la guerra civil és terrible en aquell país; que no es poden considerar les últimes eleccions com a democràtiques, sabent que es van fer sota les armes de més de 150.000 soldats americans que ocupen el país; que l’índex d’abstenció va ser massiu, i que els xiïtes, un 60% de la població, ni tan sols van aconseguir pactar entre ells un acord per avalar la paròdia americana. I tot això no és res més que una farsa electoral, ja que tothom sap que el dia en què les tropes americanes abandonin el país, el règim s’ensorrarà en qüestió d’uns quants dies.

És cert que Saddam no inspira cap mena de compassió, però ¿qui té dret a jutjar-lo, si no és el seu poble lliure? En canvi, nosaltres que vivim en societats democràtiques, en les quals, en principi, la llei determina les relacions entre la gent, on els nostres elegits són susceptibles de ser castigats si fan trampes o si menteixen; nosaltres, que donem lliçons sobre els drets de l’home a tot el món; nosaltres, en fi, que tenim una consciència tan elevada dels nostres valors, ¿com podem acceptar que els Bush o els Blair d’aquest món no hagin estat portats davant d’un tribunal internacional acusats de crims contra el poble iraquià? ¿Qui jutjarà Bush per la invasió il·legal de l’Iraq? ¿Qui jutjarà Blair per un delicte de mentides? ¿Qui jutjarà aquests culpables tan poderosos d’haver provocat una guerra civil a l’Iraq i d’haver contribuït a radicalitzar la bogeria terrorista al món? ¿On és la justícia? ¿On és el dret? El que és terrible de tot plegat és que, d’aquí a uns quants anys, ens adonarem de tot el mal que s’ha fet al poble iraquià, i explicarem als fills el silenci culpable dels pares, ens maquillarem amb una bona consciència penedida, com es fa avui amb el colonialisme o el feixisme. Però, ¿qui s’atreveix a parlar d’un protofeixisme dominant en aquests moments als Estats Units? ¿On són els caps d’Estat que es neguen a donar la mà als dirigents dels països democràtics responsables de la invasió i de la guerra civil a l’Iraq?

JUTJAR Saddam, d’acord, però que ho faci el poble lliure de l’Iraq, i no els que col·laboren amb el poder americà. No pot jutjar un criminal qui comet el mateix crim. Ni imposar per la força una llei que un creu justa, ja que la força, sense llibertat per al poble, és un crim contra la llei. La democràcia a l’estil americà és una ideologia de guerra civil per poder dominar més bé el món. No hi ha cap justícia sota l’ocupació estrangera. Només és una manera diferent de reproduir la injustícia. Algun dia el món veurà arribar els iraquians que jutjaran els seus botxins. I tot fa pensar que els jutges d’avui i els seus caps estrangers no aconseguiran pas més indulgència que Saddam. Noticia publicada a la pàgina 8 de l’edició de 10/27/2005 de El Periódico – edició impresa