1 L’èxode en vaixell

1 L’èxode en vaixell

– A formar, en fila de dos, ràpid! Anem, ja!

Aquest era el crit que ens dirigirien un grup de soldats de la PM (Policia Militar), amb els seus cascos blancs retolats amb les negres P i M, a altre grup de joves, i no tan joves, jo era un d’aquests, que vestits de paisà, estàvem en la coberta del “Joan March”, vaixell ferri de la Trasmediterránea, quan aquest arribava al port de Santa Cruz de Tenerife, procedent de Barcelona, amb estació intermèdia a Algesires. Aquests soldats amb qui havíem intercanviat mirades escrutadoras, però ni una paraula, durant els tres dies i escaig que havia durat la travessia des de Barcelona.

– A formar, i per què? Li vaig preguntar al que estava més prop.

– Doncs perquè ja hem arribat, anem a baixar, o és que tu vas a continuar viatge? Em va respondre amb un somriure divertit.

– “Jo creia que el CIR (campament d’instrucció de reclutes) de Canàries estava a Las Palmas de Gran Canària”, que era la pròxima estació i última del flamant Joan March.

– Doncs no noi, el CIR de Canàries està en “Foia Freda”, La Llacuna, Tenerife.

http://www.simplonpc.co.uk/Trasmed2.html

Estava a punt, doncs, de començar el tancament del parèntesi d’ajornaments de responsabilitats que de tantes m’havia eximit durant els últims anys (“No, saps? atès que he de fer el servei militar, que dura més d’un any i he de fer-lo no sé quan ni on, això no podem decidir-lo, comprometre’l, fins a després d’haver finalitzat el mateix”). I això desfent un error en el qual havia estat sumit gairebé un any, el mateix dia que jo havia fet cometre altre al meu favor, possiblement més important, al brigada de l’Oficina de Reclutament de Palma, situada en “Sa Porta des Camp” prop del mar de Palma.

Al novembre de l’any anterior en aquella oficina, en la posada de la mateixa, cap al carrer replet de gent expectant, els propis interessats, acompanyats d’amics, núvies, germans, mares,… es feia el sorteig de les destinacions de les quatre llistes de cadascun dels quatre de les crides: gener, abril, juliol i octubre. Jo era el nombre 44 de l’última crida, aquell militar, que a mi em semblava de molt alta graduació, explicava com es faria el sorteig, a partir del numero que sortís els dos primers de cada llista a la marina, els sis següents de les tres primeres llistes i set de la quarta, perquè en total havien de ser 25, a “Africa” (devia de ser Ceuta i Melilla), els sis següents a Canàries, els 9 següents de les tres primeres i els 8 de la quarta, perquè en total havien de ser 35, al Sahara, i la resta dels membres de les quatre llistes, la immensa majoria, es quedaven a Balears. El sorteig va oferir la sort al nombre 36. Quan aquell oficial va cridar: “el 36” va haver explosió de goig (la gran majoria que es quedava a Balears i els seus acompanyants) amb les abraçades i els salts corresponents, així com crits, plors, abraçades ploroses,… Jo, que anava acompanyat per la meva germana i el seu nuvi i possiblement algun germà o amic més, vaig quedar mut, amb un nus en la gola i cara de circumstàncies: Era l’únic 44 que devia anar “A Africa” inespecífica, els altres 44 anaven “A Canàries”. En aquell moment vaig maleir les destinacions i els nombres 25 i 35, especialment el primer, per no ser, com tots els altres, múltiples de 4 i que exigirien un canvi en l’enumeració de les destinacions en la quarta llista. En aquell moment, davant una de les primeres de les moltes dolentes vicissituds de la destinació o la sort que, posteriorment, es convertirien en bones, encara amb el nus en la gola i amb la cara de circumstàncies, vaig tenir una idea a llarg termini que, per sort va fructificar positivament: Havia de deixar passar el temps, el temps és el millor aliat dels oblits més significatius, i després actuar. Passats uns quatre mesos des del sorteig vaig anar a la mateixa oficina, quin canvi respecte de l’última vegada!, ni una sola persona d’aquella enorme multitud del dia del sorteig, la primera crida ja s’havia incorporat, a baix un soldat, “vaig a veure les llistes”, “passa”, pujo les escales, en el replà un panell de suro amb les quatre llistes, cadascuna en diversos folis en vertical, només un traç al llapis atapeït marcava els canvis de destinació, en les tres primeres la frontera entre “Africa” i “Canàries” estava entre el 43 i el 44, en la meva entre el 44 i el 45. Crido al soldat que es passejava pel passadís del pis i li dic: “escolti, miri, aquí ha d’haver un error, la ratxa està sota el 43 en totes les llistes excepte en l’última que està sota el 44” “A doncs és cert, sí, sembla que està equivocat, espera, vaig a cridar al brigada” Al cap d’un moment ve el brigada, miren, comenten i finalment el brigada esborra la ratlla sota 44, encara que la marca quedarà per a sempre, i marca sota el 43, amb el que acabava de canviar-me la destinació, ja no aniria A Àfrica, almenys a la continental, aniria “A Canàries”. “Espera, que ho canviï en la llista oficial que tinc en l’oficina”, el soldat i jo li acompanyem al primer despatx del passadís, treu una carpeta unes llistes iguals que las del panell, agafa la quarta i fa la mateixa operació. “Per cert el meu brigada, el CIR de Canàries deu estar a Las Palmas, no? No deu estar a Tenerife, no?” (no sé per què, potser perquè Las Palmas de futbol gairebé sempre, fins a llavors, havia jugat en primera divisió, mentre que el Tenerife mai, també fins a llavors, havia jugat en la màxima categoria del futbol, pensava que Las Palmas era més important, més capitalitat, amb tots els serveis, que Tenerife. Després vaig constatar que més aviat gairebé era al revés), “si, clar, a Las Palmas” em va contestar.

Així, doncs, des d’aquell dia ja llunyà, uns vuit mesos, fins a ara que els PM ens urgían a formar per a descendir en el port de Tenerife, havia cregut que la meva destinació canària estava a Las Palmas. Per això no havia fet cap esbrinament d’adreces i telèfons de la família política d’un germà de la meva mare que vivia a Tenerife, com tampoc, i molt més important, els del germà d’un oncle polític meu, ambdós mallorquins, que era Capità a Tenerife. I ara anava a desembarcar i fer el campament a Tenerife sense cap contacte facilitador. Això ocorria a l’octubre de 1970, consumides tres pròrrogues des del remplazament que devia haver estat en 1967.

Un mes i mig abans havia estat citat en l’Hospital Militar de Palma, juntament amb els altres cinc companys de destinació i crida, per a passar la revisió reglamentària i rebre un conjunt de vacunes, perquè no poguéssim contagiar a una part important de l’exèrcit espanyol al que ens anàvem a unir. A la cita, dels sis convocats, només ens presentem dos, Antolín Mercadal i jo. Jo, que havia desenvolupat una espècie de neurosi paranoica de terror al comandament militar, alucinaba per un tub, pensava que ni el mismísim fill o nét de’n Franco, cas que els tingués, podria alliberar-se d’un deure tan sagrat com aquest. Com, llavors, s’haurien pogut haver lliurat quatre dels sis cridats? No li vaig donar més tornades i em vaig disposar a superar la prova de la revisió reglamentària. Cal dir que arribats a aquest punt, sent insular mediterrani i havent recuperat una destinació insular atlàntica, juntament amb l’esperit militar i patriòtic que es respirava en la meva família i, sobretot, per a mantenir la justificació dels molts ajornaments de compromisos i responsabilitats amb l’excusa d’haver de fer el servei militar, jo desitjava fer-lo i hagués considerat un fracàs gran l’ésser rebutjat. No vaig parlar d’aquest tema amb l’únic company d’experiència, encara que, pel bé que l’hi va passar els 14 mesos del servei (encara que també tots els anys anteriors i tots els anys posteriors) imagino que ell també volia fer-lo. Només uns mesos després vaig travar amistat amb alguns companys que ho feien totalment per força i que haguessin acceptat qualsevol raó que els eximís del mateix. I no parlem ja de, una generació posterior, en que els meus propis fills, ja ningú, o gairebé ningú, volia fer el servei voluntàriament i amb gust. Poc després, Aznar, suprimiria el servei obligatori i els soldats, tots, serien professionals. Entre ambdós anys, havia alguns anys amb excés de joves de reemplaçament i en el sorteig, com el que he narrat abans, havia també un grup important, “exempts de reemplaçament”, que no havien de fer el servei militar.

Així que Antolín i jo sols passem junts la revisió amb un militar, oficial o no, sempre em va costar diferenciar si les estrelles eren de cinc, sis o vuit puntes i fins a distingir si el militar duia galons grocs o estrella groga (els galons vermells si que els diferenciava de tots els símbols grocs), primer mirava si teníem hernia o si la picha era prou llarga com per a no poder dubtar del sexe (per aquell temps les dones no podien ser militars i els militars havien d’anar de bon tros alerta de que no se’ls colés alguna campiona de natació), posteriorment ens feien caminar amb els calcetins (mitjons) posats i miraven la superfície plantal que s’havia embrutat, si s’embrutava tota la planta podien rebutjar-nos per “peus plans” . Jo, si de cas, mai vaig destacar per un arc plantal del triomf exagerat, arrugava els dits dels peus per a corbar més el pont i així evitar qualsevol dubte. Tant Antolín com jo superarem les tres proves, la qual cosa, a més de declarar-nos aptes per a la “mili”, va suposar el principi d’una amistat duradora, permanent. Cal dir que Antolín és molt, molt sociable, i anar amb ell t’obre les portes de totes les relacions possibles.

El mateix militar ens va donar un imprès amb capçalera de l’exercit que indicava un dia, una hora, les nou, el vaixell sortia a les 10, i un lloc, el moll de Barcelona. Tal dia (no recordo el dia, si el mes: octubre) a l’hora citada estava en el lloc indicat. Antolín també, ell acompanyat pels seus pares i una germana petita, jo no record per qui, però imagino que també pels meus pares i algun germà, ni una núvia va venir a acomiadar-se, i això que n’havia tingut vàries, Antolín de seguida va venir cap a nosaltres i va fer les presentacions corresponents, ja quedam en grup de dos, acompanyats per les famílies respectives, jo lleuger d’equipatge, recién acabava l’estiu, l’estiu més aprofitat i espremut de tots per ser l’últim estiu just abans de la mili, i ni Balears ni Canàries tenen un clima fred, per això anava lleuger d’equipatge, una vegada en destinació, jo pensava que a Las Palmas, ja ens equiparien de l’uniforme militar. Havia molta gent paisana acomiadant-se uns d’uns altres, dos PMs i un soldat ordinari, els PMs anaven d’un lloc per a un altre a prudent distància, ens miraven, però no van intervenir, el soldat ordinari, va parlar una mica amb els PMs que assentien i es va dirigir a nosaltres, se’ns devia de notar en la cara o en les pintes, o en el grup:

– Vosaltres sou els que anau A Barcelona,…

– No, nosaltres anam A Canàries,… passant per Barcelona

– Si, però aquest vaixell només vos duu A Barcelona, després, allà, vos uniu amb altres reclutes i vos anau A Canàries. Jo sóc el soldat encarregat d’acompanyar-vos a Barcelona.

Es va treure una llista de la butxaca amb només dos noms, els nostres, va passar llista “aquest sóc jo” “i aquest jo”, ens va convidar a acomiadar-nos de la família i a pujar després d’ell al vaixell, una motonau, devia de ser el “Ciutat de Barcelona”, “Ciutat de València” o “Ciutat de Burgos” (encara que Burgos no té mar sí havia una motonave amb el nom de la seva ciutat), vaixells amb els que havia fet innombrables viatges a Barcelona uns anys abans quan feia primer de totes “les ciències” en la Universitat de Barcelona, per aquell temps l’única, la Central, la de la Plaça de la Universitat, amb un jardí molt bonic i un estany en el que havíem d’anar a atrapar granotes per a disseccionar en la classe de Biologia del Dr. Basabé, sacerdot.

Pujam, ens dirigim a la cabina a deixar les coses, una cabina per a quatre en la que estàvem nosaltres tres, i ens reunim en el bar, vam demanar una cervesa cadascun i el soldat ordinari, no sé si alguna vegada ens va dir el seu nom, encara que crec que en aquella circumstància, per a ell, valia més la seva alta missió que el seu propi nom: “Jo sóc el soldat encarregat d’acompanyar-vos a Barcelona, sóc el vostre superior a qui deveu el màxim respecte (fins a llavors el respecte es donava segons l’edat i jo era, almenys dos anys major que ell, però no li vaig discutir autoritat ni jerarquia), això sembla absurd, però tinc el deure llegir-vos les ordenances respecte d’un acompanyament: Serà castigat amb ‘pena de mort’ qui em tiri per la borda; si em pegau, pena de mort; si m’aixequeu la veu, pena de mort; si em falteu al respecte, pena de mort;…” Ja he esmentat el meu terror a la disciplina jeràrquica militar, terror que es va incrementar fins a l’infinit quan el soldat encarregat d’acompanyar-nos ens va llegir les ordenances d’acompanyament. Estava entotsolat pensant que em seria difícil arribar A Barcelona sense haver acumulat ni una sola pena de mort quan la veu d’Antolín em va treure del meu marasme acollonat i va trencar el gel que havia creat aquella lectura, vaig escoltar a Antolin que deia: “Fotre, amb la pena de mort! Doncs ja que tu ets el nostre superior, paga les tres cerveses, i ens anem a dormir”.

Al matí següent, sobre les 7 del matí, ben afaitats, endreçats i vestits, baixàvem els tres, en fila de tres, amb els nostres equipatges i ens dirigim al pati d’una caserna militar que havia molt prop del port. Allà ja havia molts altres reclutes de paisà provinentes de molts llocs d’Espanya, la majoria de Catalunya, juntament amb una quantitat considerable de PMs que es passejaven pel pati, però sense relacionar-se amb els reclutes. El nostre soldat ens va lliurar a un suboficial que estava prop d’una taula en un lateral del pati, l’oficial li va signar el corresponent “rebut” i el nostre soldat li va lliurar una còpia de la llista de nosaltres dos. Una vegada que el nostre soldat es va acomiadar de nosaltres amb una abraçada a cadascun com si fóssim amics de tota la vida, l’oficial ens va dir: podeu passejar pel pati, podeu parlar, podeu fer el que vulgueu excepte sortir al carrer i estigueu al tant si us donen l’ordre de formar. AL cap d’un temps de passejar i parlar amb Antolín va aparèixer en el pati, tal com havíem convingut, el meu germà quatre anys més jove que jo. No obstant això, en aquella situació, jo recluta reclòs i ell persona lliure que, a més havia fet milícies universitàries, va ser ell qui es va dirigir a l’oficial guardià de reclutes concentrats i li va demanar permís per a “treure’m” de la caserna a fer una passejada per Barcelona, ell es responsabilitzava de mi, la meva sorpresa va ser gran quan vaig veure que li donava permís i li deia que a les sis en punt de la tarda havia d’estar de retorn en el mateix pati. Crec que en aquell moment, però només fins a les sis de la tarda, vaig concedir al meu germà menor el dret de primogenitura. Vaig poder menjar fora amb el meu germà i parlar molt amb ell. No vaig saber com havien menjat la resta dels concentrats, i menyis com havien pogut descansar. A les sis en punt m’acomiadava del meu germà i em presentava al suboficial de guarda o potser anés a l’oficial de guàrdia, l’únic de tot el dia. Antolín es va alegrar de veure’m i em va presentar a un recluta d’Eivissa, en Pep, que havia trobat i conegut en el pati de concentració de la caserna.

Poc temps després els PMs, com gossos pastors, en pocs segons, ens feien formar (a nosaltres, que ho fèiem com ovelles o anyells de ramat, a veure si no…pena de mort!) en el lloc i de la forma que ells preveien. Era dels pocs moments que interactuaven amb nosaltres. Formats en fila de sis o de nou, perquè la filera no fos excessivament llarga, ens dirigiríem en una semiformació cap al port. En el port ens dispersem altra vegada, algunes núvies, amigues, amants, mares havien regressat i s’acomiadaven d’una o altra forma dels seus respectius. Poc abans d’una hora abans de salpar el Joan March de nou moviment de pastors i vam entrar en fila de tres o alguna cosa així al vaixell que ens anava a conduir a la nostra destinació del “tot per la pàtria”. Allà van tornar a desentendre’s de nosaltres, com si no tinguessin res que veure amb nosaltres fins a l’esmentada mobilització uns l’endemà passat l’altre en el port de Santa Creu de Tenerife. El viatge amb vaixell va ser agradable i molt lliure, com si ens deixessin assaborir els últims dies de llibertat. Teníem les nostres cabines, els nostres desdejunis, menjars i sopars com la resta dels passatgers civils que viatjaven amb nosaltres. Jo li vaig dir a Antolín que quan viatjava a Barcerlona, com estudiant universitari, solia anar al bar de primera encara que el bitllet fora de segona, que mai ningú m’havia demanat el bitllet per a saber si podia o no estar en aquell lloc de privilegi. Antolín i jo vam fer la travessia, excepte a la nit i en les hores dels menjars, en el bar de primera classe, lluny dels PMs i lluny de la nostra pròpia identitat grupal, jugant amb els daus de poker, sense apostar, només acumulant punts, amb alguna beguda de tant en tant, com allunyant un poc de la nostra consciència la nostra realitat militar immediata. En una ocasió va apuntar una capet timid d’un company reclutat. “Noooo. No podeu passar, aquest és el bar de primera”, el capet va retrocedir i la porta es va tancar de nou.

Per penúltima vegada els PMs ens van fer formar, aquesta vegada en la coberta del vaixell, anàvem a descendir a la nostra destinació. Jo sentia la frustració de l’error. Si hagués sabut que la meva destinació era aquell hagués preparat uns contactes molt interessants, però jo pensava que la meva destinació era en altra part en la qual no tenia cap contacte. I ara, aquí, haurien de passar molts dies abans que pogués establir aquests contactes, ells no sabien que jo estava allí, com tampoc mai van saber abans que jo anava a estar-lo. Allí ens van fer pujar a les “guaguas”, per a mi autobusos municipals, que ens van dur a uns pocs Kms. d’allà, un poc costa amunt, un camp obert just a l’exterior del campament militar d’instrucció de reclutes CIR15 de Foia Freda, La Llacuna, Tenerife, per a totes les Illes Canàries (el de les Illes Balears era un nombre menys, el 14). Aquí va ser on els PMs ens van fer formar per última vegada. Estàvem semiformats, drets, en posició relaxada, havia de ser una mica així com en “descans” quan em vaig adonar que el sòl de Tenerife, sota els meus peus, es movia, lentament, en un suau balanceig com si fos ara, i no en els tres últims dies, quan estigués en el vaixell que m’havia dut allà.

Del nostre front venien cap a nosaltres soldats uniformats com a tals, amb mirada escrutadora a la possible resposta a la seva pròpia pregunta: “hi ha algú d’Albacete?”, preguntava un. “Si, jo”, contestaven dos o tres dels reclutes formats, al mateix temps que aixecaven la mà. Immediatament començaven una animada conversa. El mateix va ocórrer amb Càceres i Jaen. Jo mirava, envejós, l’escena, mentre el meu cap pensava: “quina sort, aquests ja estan endollats de per tot el servei militar”. Quan, de cop i volta, ve un amb cara de despistat i galons vermells de cap: “Hi ha algú de Mallorca?” Vaig aixecar la mà, saltant com un possès, “Eh, sí, jo, Jordi”, vaig cridar després de reconèixer a qui es dirigia a nosaltres, un jove mallorquí que ja coneixia encara que no haguéssim tingut una estreta relació. “Doncs si els altres amb soldat conegut han tingut una gran sort, imagina Antolín i jo, ni més ni menys que amb cap conegut”, pensava jo al mateix temps que els tres començàvem una animada xerrada. Poc abans que ens cridessin a entrar al CIR, Jordi em va dir:

“Mira, Toni, ara vos faran fer un test (crec que va ser el test dels daus D48 ), procura fer-lo molt bé i si ho fas molt bé faràs el campament, amb mi, en ‘l’Oficina de Selecció’, que és una destinació privilegiada”.

Selecció, orientació, disbarat

De l’Oficina de Selecció al caòtic disbarat popular, passant per l’orientació

Orientador: Antoni Ramis Caldentey

1 L’èxode amb vaixell

Gener de 2006

© Arc46, grup de comunicació

© Antoni Ramis Caldentey