Professors universitaris. Camilo J. Cela Conde

Universitaris peculiars

CAMILO JOSÉ CELA CONDE

Diario de Mallorca

Divendres , 10 de març de 2006

Traduit del castellà per Internostrum

L’informe sobre l’ensenyament universitari publicat fa poc per l’Institut Nacional d’Estadística posa de manifest que en el nostre país els estudiants no abunden i, per a més inri, bona part d’ells abandona abans d’acabar la carrera. Res de nou sota el sol. Des que vaig entrar en universitat com professor, fa ja ni més ni menys que 31 anys, rar és l’any acadèmic en el qual els membres del claustre de qualsevol universitat -amb el seu rectorat al capdavant- no lamenten tal situació. La raó de tals anomalies sol associar-se, en les universitats de territoris rics almenys, al mercat de treball, que dóna oportunitats per a guanyar uns diners temptadors des de molt jove. Ja estem que es tracta de pa per a avui i fam per a demà, perquè fugir de les aules hipoteca en bona mesura el futur professional. Però a més de l’explicació immediata, tinc per a mi que existeixen altres raons per a aquest problema. I ens afecten a nosaltres, els professors.

Els qui viuen en la seva torre d’ivori (perdó: de fang), asseguren que el que fan ha de ser aplaudit, beneït i finançat pel fet simple que a ells els agrada i convé. La part més curiosa d’aquest col·lectiu és la de qui, damunt, s’autocomplauen sense necessitat de publicar en revistes i editorials de prestigi, ni ser cridats a donar conferències en cap universitat seriosa, ni gaudir si més no de fama local de ser això que es diu "un bon professor". Doncs bé, els plans estratègics de les universitats i els esforços en ocasions modèlics dels seus gestors no semblen servir per a desprendre’s de tal rèmora. Entre la fórmula nefasta del funcionariat -que impedeix retirar fins i tot a el més inútil- i el sistema absurd de les eleccions per a arribar als càrrecs directius -que obliga a no empipar a ningú, per dolent que aquest sigui- s’arriba a la situació d’ara. És veritat que bona part del professorat fa molt més del que li exigeixen les normes. Però tal circumstància no fa sinó agreujar la rèmora del pes mort.

Ara que cal definir els nous estudis de grau i postgrau el lògic -el que es faria en qualsevol universitat de prestigi, ja fos pública o privada, en llocs com els Estats Units, Alemanya o el Regne Unit- seria definir les necessitats tant docents com investigadores, tasca que, per cert, li competeix a la societat i no a la universitat, i obrar després en conseqüència. Apartar als funcionaris que per les raons que siguin no corresponen al model universitari desitjat, tancar els estudis que no arriben al mínim de qualitat o interès exigible i emprar els diners disponibles a tenir una universitat digna de tal nom en la qual prevalguin els criteris d’excel·lència i no els de compadreig. En algunes institucions, com la Universitat Autònoma de Barcelona, han emprès aquesta via tan difícil com imprescindible. En unes altres, el simple esment d’un propòsit així provoca l’escàndol.

Dir el que antecedeix em durà a enemistar-me, una vegada més, amb alguns a qui he de nomenar, per allò de l’educació, companys. Però a mi em queden dos telediaris per a jubilar-me i la gran majoria dels universitaris actuals tenen, per contra, tota la seva vida acadèmica per conquistar. Els millors fugiran, com els propis estudiants, si les coses no canvien. Però qui li posa el cascavell al gat? Tal vegada hàgim de fer-lo qui, per la molta edat, no ens vam jugar tot just gens en aquest envit amarg.

________________________________

.

Escrit molt precís de la realitat de molts, molts, molts… professors de la UIB (tot i que aquesta actitud no és exclusiva de professors d’aquest nivell universitari). No obstant això no crec que Camilo J. Cela Conde hagi posat "el cascavell al gat", sinó més aviat el "dit en la nafra", perquè les coses no canviaran en absolut, ningú escoltarà cap cascavell per a poder fer qualque cosa, en aquesta Universitat en la que el Rector és un simple escolanet de l’ínclit destructor Neneagaobopepepopó.

.

Antoni Ramis Caldentey

Psicòleg Social

Març de 2006