Diari Avui (Barcelona. España). 05-12-2005
Josep Piqué, al final de la concentració, estava eufòric i deia una d’aquelles coses que no es creuria ni ell després d’ensumar l’Ebre a l’alçada de Flix. "Ha sigut un acte en defensa de Catalunya". Aleshores, Pep, per què les joventuts del teu partit, als carrers que menaven a la concentració, venien, per 5 ?, samarretes que deien "Ni Estatuto ni hostias, todos españoles"? Aleshores, Pep, per què Rajoy no va deixar de tirar indirectes durant tot el matí… Que si de nació no n’hi ha més que una i aquesta és l’espanyola, que si Espanya no és nació de nacions, que si Espanya no es pot dividir en parcel·les… Vau voler jugar a trinxar Catalunya fent un homenatge al subjecte el·líptic, però se us va veure el llautó. Vau mirar d’impedir que a la plaça s’hi colessin banderes amb el pollastre, vau mirar que el volum de la megafonia tapés els crits contra en Carod-Rovira, vau mirar que les pancartes que no us convenia que sortissin a la foto no passessin el control. Però vau fer el ridícul.
Per què la pancarta "Créditos Montilla, millones por la patilla" no va passar la censura i, en canvi, sí que va passar el control la que deia "Queremos una Cataluña sin fronteras"? On s’és vist una manifestació on, quan es parla de llibertat d’expressió s’aplaudeix i, en canvi, les pancartes, segons què diuen, s’han de quedar fora. On s’és vist una mani amb censura de lemes? Les paraules, en aquest sentit, només són lliures quan són les que convenen als fatxes o són les que volen ensenyar. De fet, els crits de "COPE, COPE" van ressonar per la plaça com a paradigma de llibertat d’expressió quan, en els programes que emeten des de Madrid, fomenten l’odi entre territoris basant-se en les mentides més indignes.
No obstant, en un acte de fe molt generós, posem que Rajoy tingués raó i de nació només n’hi hagués una. Una única nació on les places de toros serveixen d’heliport o de pista de bàsquet. Una nació on Dinio guanya molts més diners sortint un dissabte a Tele-5 que el Mariano Barbacid per investigar sobre el càncer. Una nació on si parlo la meva llengua em diuen que ho faig per provocar o em pregunten, de mala manera, si em passa alguna cosa a la boca. Una nació que les parts vergonyoses de la història que no els convé recordar se la passen pel folre dels pantalons. Potser tot plegat només és una nació, d’acord, però jo no m’hi reconec en res i per enlloc. Ho sento, però no és la meva.
