Cuba i els cubans
Montserrat Ponsa
Sempre he dit que no es pot jutjar Cuba des d’aquí, des del punt de vista occidental. Cal conèixer els seus arguments, sentir a la gent, trepitjar aquella terra, menjar el seu menjar, patir la seva calor, les seves mancances: d’aigua, de llum, de medicaments, i, per què no, d’aquelles coses supèrflues que omplen la nostra vida capitalista i a les que ells no tenen accés.
Sovint m’he demanat què passaria a Cuba si de sobte, s’acabés el bloqueig, és a dir, amb una economia normal, amb conreus i cultius que ara els son prohibitius per manca de recursos, amb hospitals a ple rendiment, amb escoles dotades de material, Universitats amb tota mena de possibilitats.
En certa ocasió li ho vaig demanar, en una entrevista (fa vuit anys) a Fidel Castro. La seva resposta va ser definitiva “estaríamos entre las primeras potencias del mundo. Potser no tant però sí que Cuba estaría en els primers llocs del ranking mundial.
Acabo d’arribar d’una llarga estada en aquell idil-lic país on res és fàcil: ni menjar ni beure, ni moure’t, ni dutxar-te quan et tens necessitat. He participat amb la 6ª Brigada de Arinaguabo procedent de València formada per 26 persones. Hem treballat en l’ampliació de l’escola, de Instructores de Arte 13 de marzo de San Antonio de los Baños. Els apagones sovint ens deixaven a les fosques durant sis hores, dues vegades al dia. Hem viscut amb cubans de tota mena, joves, grans, titulats en sa majoria, que ens han obert les seves cases i els seus cors. Ho comparteixen tot malgrat les seves penúries. Són oberts i receptius, alegres, amb ganes de conèixer la nostra civilització. Hem visitat tota mena de centres públics, des d’hospitals a materno-infantils, des de llars d’infants a la Universitat on, per cert, ens va rebre el Rector i la Vice-Rectora. Des d’una residència per a nois disminuïts profunds, a un centre de dia per els avis. Hem discutit amb la gent de Cooperatives agràries, amb la Federació de Dones Cubanes, amb els responsables del Poder Popular de San Antonio, amb antics dirigents de la revolució. Hem conviscut amb joves que ens han acompanyat durant els setze dies de treball, hem après la seva música i costums. Ens han fet descobrir la Cuba profunda, aquella que mai coneixeran els turistes que visiten Cuba amb altres finalitats no permeses, com per exemple les de la prostitució, per la qual el govern ha dictat normes extremes de presó, o aquells que, amb un paquet de tot inclòs, es belluguen per les rutes turístiques amb un bus que els fa veure allò que volen veure, però que els obvia el poble, les persones.
Malgrat totes les desventures, cicló Charly inclòs, he tornat optimista i penso que arribaran a bon port sense perdre les seves grans conquestes: educació, cultura, sanitat, els grans eixos pels quals tots maldem, i que malgrat la nostra riquesa occidental no som capaços d’assolir. Saben compartir perquè així els ho han ensenyat. No tenen els nostres afanys de riquesa ni poder i tenen clar que la corrupció no és bona per a la majoria. Han vist caure alguns polítics de primera fila perquè, el que mana més, ha descobert alguna fetxoria que el poble no podia suportar. Em demano, què passaria a la societat occidental si la corrupció fos penada?
A Cuba no hi ha diferències com aquí, tothom té un espai on viure, uns serveis gairebé gratuïts: aigua, llum, telèfon, escola, sanitat.
Quan al Rector de la Universitat li vam demanar per què volien que tothom anés a la Universitat si després no tenien opció a exercir l’especialitat emprada ens va respondre, perquè la nostra pretensió és preparar l’home, i volem que tots tinguin unes mateixes oportunitats. Va posar l’exemple d’un pagés –guajiro com diuen ells- . No creuen que ha de tenir les mateixes oportunitats que un metge o advocat? Mentre duren els seus estudis li donem un estipendio per a mantenir-se. Un cop acabada la carrera ell decideix si vol dedicar-se a aquella professió per la qual s’ha preparat o si seguirà treballant en el camp. Crec sincerament que les persones preparades poden fer front a no importa què, en aquest món injust en el qual ens movem. Si que caldria, donada la riquesa de la seva terra, que ampliessin els cultius i produïssin altres tipus de productes de consum habitual, no tanta canya. La gent podria gaudir de productes varis que ara no tenen, que probablement els suposaria una millor qualitat de vida.
Si fem un petit repàs del que succeeix a altres pobles de l’Amèrica Llatina o Amèrica en general ens adonarem que Cuba és on l’home està més ben preparat. Què li espera? Aquesta incògnita ens te un xic pertorbats.
Uns cubans, davant la meva pregunta de si els de Miami aprofitaran quan falti Fidel de posar novament el seu peu damunt la illa em van respondre contundents: no ho creguis. Tots tenim quelcom a defensar. Quan va esclatar la revolució, el govern va incautar les finques dels que se’n van anar, no així les dels que van decidir quedar-se. Aquelles cases es van repartir entre tots els que no tenien sostre. Creus que claudicarem i no defensarem amb les dents el què és nostre? Que així sia.
Montserrat Ponsa
Setembre de 2004
[@more@]
