El futur serà com el dibuixem
Ve a tomb, ara que s’acosten festes, de parlar d’aquest món estrany en el qual estem immersos, injust i insolidari, que prima l’afany de poder i del diner, obviant qualsevol altre valor.
Mentre alguns no pensen en altres coses com per exemple, quin cotxe es compraran o quin serà el proper viatge a dur a terme – sovint només per a enlluernar amics i parents -, milers de persones es moren de gana cada dia entre les quals trenta mil nens, altres molts, malviuen sense sostre, o pateixen malalties que si la riquesa fos un be comú, ben repartida, serien curables, com ho son en el món occidental.
Per què oblidar els que pateixen guerres per culpa de la cobdícia d’uns polítics, la voracitat dels quals es sacia només acumulant, per els seus països, territoris i províncies que anoten descaradament en els seus currículums.
O els que romanen sols, sense família, perquè aquelles mateixes guerres els han robat pares i familiars i no els queda altra sortida que la de viure al carrer, amb tot el què comporta, en moltes ocasions la de vendre’s per a sobreviure en un mon que els és hostil?
O els avis i àvies que viuen sols amb limitacions físiques i econòmiques que es podrien arreglar si una ma generosa dictés noves normes i ajuts.
Quina solució de futur podem albirar?
No podem, des de les nostres possibilitats, solucionar la fam en el mon, ni aturar les guerres, ni destronar els governants que tan malament actuen.
Però si que està al nostre abast aportar idees –el pitjor és callar i beneir allò que ens ve donat tot i que no ens agrada -, i treballar per aquest altre món possible, amb els que tenim prop nostre, procurant que ningú quedi sol, sense sostre, sense feina, sense amics, sense aquella ma amiga que tots, petits i grans necessitem en sovintejades ocasions.
Si cadascú treballés amb les persones que te a prop , si entre tots fóssim capaços d’establir de nou aquells valors que, pels que tenim més anys havien estat el nostre nord –en els quals havíem estat educats -, no seria tanta la nostra dissort. Per què no recuperar aquella solidaritat que abans regnava entre les persones en els pobles i barris. Tothom sabia qui necessitava ajut, com i quan calia donar un cop de ma a aquella família que, pel que fos, necessitava l’empenta dels seus conciutadans malgrat la migrades de les economies de la majoria.
La gent es trobava, parlava de les seves necessitats, dels seus encerts, dels seus neguits que compartia, mentre que ara ningú coneix ni tan sols el veí del replà. Tothom te por. Què ens passa?
Com viure un Nadal amb disbauxa si hi ha tanta gent que no té un mos per a dur a la boca? Per què tanta febre “compradora” quan tants germans nostres no disposen d’abric amb el qual protegir-se o sabates per a cobrir els seus peus?
Com ens sentim quan veiem imatges a la TV amb gent que no té un sostre on preservar-se del fred i de les inclemències de l’hivern?
No n’hi ha prou amb fer veure que la nostra solidaritat és ferma. No basta portar a taula un pobre el dia de Nadal ni col-laborar amb el Nadal del pobre. Ha de ser una tasca continuada, un estil de vida, una manera de ser, la del dia a dia. I si algú ens pren el pel per estrafolaris tornarem a començar sense rancúnia , amb estima, pensant que l’altre podria ser jo, o el meu fill, o el meu net.
No oblidem que hem tingut la sort de néixer en el mon ric sense que la nostra intervenció ho hagi merescut. Tenim doncs obligacions envers els altres, que tampoc han escollit el seu destí.
Hem de ser capaços de dibuixar un futur amb esperança, amb igualtat d’oportunitats allò que tan ens posem a la boca però que mai entrem a descobrir què vol dir.
Si no en parlem, difícilment podrem dibuixar aquest nou mon que anhelem. Si ho plantegem als que ho han de dur a terme, els polítics, aquests hauran de programar-ho amb més o menys diligència. Tinc el ferm convenciment de que alguns ens escoltaran.
Si que, per altres, com ha quedat palès en els darrers debats, serà aigua mullada. No oblidem aquella tesi d’alguns que manifesten que els pobres son pobres perquè no volen treballar. El que sí és cert és que treballant de forma digne, és difícil de conquerir les fortunes fàcils que han conquistat alguns dels que així és manifesten. I que son els mateixos que no volen sentir aquests clams.
Que l’any 2005 ens aporti Pau i Justícia, Amor i Igualtat.
Montserrat Ponsa i Tarrés, periodista
2671omt@comb.es
[@more@]
